El problema és com defensar ara que el «progre» és el jurat popular quan als quals desconfiàvem de semblant invent se’ns ratllava de retrògrads i conservadors. Però aquesta és una altra discussió i no vaig a caure en la demagògia de la falta d’ortografia perquè el sentit comú no és patrimoni dels quals escriuen haver-hi amb hac o tirar sense ella.
El problema ara és si la no culpabilitat de Camps en aquest cas, i de punts altres en d’altres casos, elimina d’arrel la possiblement escassa integritat moral dels fets, la poc ètica conducta d’uns o d’uns altres o l’antiestètica successió de conductes i fets. A títol personal no em considero en absolut obligat a canviar ni un només dels meus pensaments sobre l’expresident Camps que mai van anar exactament els de els seus acusadors/assetjadors però tampoc els de aquells que li defensaven com el més honrat de la classe. El dels vestits és alguna cosa menor, però és lleig, atípic i cutre; tan lleig, cutre i atípic com trobar-se un ministre amb un constructor en una gasolinera; i si al ministre no se li prova gens, doncs m’alegraré molt per ell i per tots, però la trobada, digui el que digui la sentència, seguirà sent lleig, atípic i cutre.
I és que la legislació només parla d’innocents o culpables encara que al mig, com no podia ser menys, queda una àmplia franja, uns llimbs rars de fets que no s’han pogut provar -que és el seu- o que han prescrit. Aquest llimb social queda molt palès en els casos, per exemple, de presumptes maltractaments, un delicte difícil de provar malgrat tenir tota la legislació al seu favor. La falta de proves no és més que exactament això: falta de proves que acaba en l’absolució perquè es parteix de la presumpció d’innocència i del vell principi que en cas de dubte, la qual cosa beneficiï a l’acusat.
Però és que ni vostè ni jo som jutges ni formem part del jurat de manera que tenim el dret de discrepar de qualsevol sentència i molt més de no opinar si una cosa és legal o no per poder qualificar-la del que abans deia: lletja, cutre, immoral, etc. Per això no és bo judicialitzar fins a l’extrem que hem arribat la vida diària. El que socialment resulta reprovable pot ser que sigui legal, però no és de rebut i els responsables, sobretot en comportaments polítics i/o de polítics haurien de saber-ho i tallar-ho a temps.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
