Sempre que es parla de la lluita contra l’economia submergida, tinc la impressió que les mesures seran perseguir els lampistes que proporcionen factures clandestines sense l’IVA, i escriptors de pa sucat amb oli, que van intentar no posar en la declaració els aclaparadors i enriquidors 1.500 euros que els van correspondre en un concurs. La hipocresia amb què s’admeten els paradisos fiscals, on van a parar el 90% de les evasions d’impostos, i el 100% dels diners procedents de la droga, el joc clandestí i la prostitució, mai són investigats. Hisenda sempre els ha preferit populars, coneguts, i amb no molta pasta, per posar-se la medalla de que tots som iguals davant Hisenda, aquesta immensa mentida que roman inalterable siguin els governs de dretes o d’esquerres. Recordo els temps miserables en què es perseguia a Lola Flores i, després, a Pedro Ruiz, per unes quantitats de riure, que representaven una mil·lèsima part dels que es cou en un lloc tan proper al ministeri d’Hisenda del Govern de Espanya, com és Gibraltar, aquest lloc fantàstic, on tenen el domicili fiscal més empreses mercantils que habitants. Però aquesta és una dada que mai els ha impressionat als justiciers d’Hisenda, perquè és molt complex, és a dir, cal investigar, indagar, preguntar, treballar molt i dur sense la garantia d’un resultat cert. Així que, pel mateix preu, s’agafen els comptes d’un lampista o d’un presentador de televisió, cas segur, tampoc tenen tants diners com per contractar mercantilistes, és a dir, que la medalla està segura, que corri la bola, que vingui el govern que sigui que aquí seguirem amb la rutina, i pel camí senzill, no de descobrir el frau, sinó de passar per l’adreçador l’humil lampista.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
