No sé quantes Espanyes hi haurà, si dos, si tres, si disset o si quaranta i tants milions, tantes com a espanyols, però en la qual voldria viure sí que sé quina és: la representada a la nefasta vigília de Sant Jaume pels veïns d’Angrois. Mai vaig estar, malgrat les meves moltes aventures per Galícia, en aquesta remota pedania que, però, hi era des d’abans de tot, i és molt possible que la incomoditat de ser espanyol, el sofriment de ser-ho, s’hauria temperat, o diluït, o mudat en assossec, d’haver sabut que a una llegua escassa de Compostel·la existia un lloc, una parròquia, un llogaret, on els homes i les dones conserven intacte l’únic gen que als éssers humans ens fa superiors, si més no a nosaltres mateixos: el del sacrifici pels més desvalguts i vulnerables de la comunitat i el de l’amor als nostres semblants.
Dins de les Espanyes que hi pugui haver, també reconec altra, bé que a les antípodes d’Angrois: la de la rapinya, la ferocitat, l’egoisme, l’estultícia, la covardia, la dissimulació, la ignorància, la cobdícia i la mentida, representada pel gruix de les castes dominants dels diners i la política. Les Espanyes intermèdies, asfixiades avui per tan hermètic tap, defallien en els seus desesperats intents de respirar treien-se de sobre, sacsejant tant pillatge, tanta vilesa, i ha hagut de ser un succés terrible, aquest de la corba de A Grandeira, tots aquests viatges eterns per tantes criatures, tots aquests ferros retorçats, el que ha permès descobrir el Angrois que necessitaríem i que tots portem, en realitat, dins, només que massa dins.
Valor i bondat, com són els materials, camuflats en pedra i fusta, vetllats per les vies que retallen l’aldea i per les autopistes que la circumden, de què estan fetes les cases, els homes i les dones d’Angrois. Hi ha una Espanya entre les Espanyes que no es diu exactament així, sinó Abel Rivas, Xosé Blanco, Carmen Rico, Isidor Castaño, Anxo Puga … Fins i tot també, perquè a Angrois la pàtria és el món, Juan Francisco Garrido, el policia que es va tornar boig amb l’extrem seny de salvar vides, fins a quinze segons sembla. Aquesta Espanya té nom de veí, de bomber, de cirurgià, d’infermera. I aquesta, que sap expressar-se sense paraules, és la que necessita el Parlament de la Nació. I la Nació.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
