- Clotet i De Montserrat proposen a ?Lliures o morts’ una relectura ?optimista’ del 1714
A. L.
ANDORRA LA VELLA
- Jaume Clotet i David de Montserrat posen amb la seva criatura, ahir al Centre de la Cultura Catalana Foto: TONY LARA
¿Coneixen per ventura un tal Valero Sanmartí? Sí, home, un bloguer kamikaze –o com a mínim, suïcida– que perpetra una cosa que es diu Jo només follo a pèl –no se’l perdin: repetiran– i que acaba de recollir les seves diatribes contra la puta Catalunya –amb el permís de Rubianes, ep– a Jo només il·lumino la catalana terra… Doncs a la vegada que aquest tal Sanmartí –és un àlies: no s’hi escarrassin– es declara per si un cas independentista vomita la seva santa indignació contra «l’insuportable so de la gralla, l’independentisme de masses, les seqüeles del rock català i l’euskalfília, el merchandising amb estelades i totes aquestes collonades que estupiditzen l’independentisme i el converteixen en un negoci de Tot a 100». Glups.
Es deu referir, qui sap si sense saber-ho, en aquesta sensacional iniciativa que respon al nom d’Estelània i que es promociona com a «fira independentista itinerant». Ja van per la tercera edició –Arenys de Munt, Tàrrega, Igualada– i la gràcia és que hi pots trobar de tot, reglamentàriament tunejat amb l’estelada: des d’una barretina, és clar, fins a un 600 –cosa que no deixa de ser involuntàriament provocadora: ¡un Seat! Tot sigui per la pàtria. Per dir-los que a Tàrrega van organitzar una estelada gegant –2.000 metres quadrats– amb 16.751 espelmes que riu-te’n d’aquella bandera espanyola de la plaça de Colón.
El cas és que ahir es va presentar al Centre de la Cultura Catalana Lliures o morts, patracol històric –els autors en prefereixen dir «història novel·lada»– en què els periodistes Jaume Clotet i David de Montserrat reconstrueixen la vida i miracles d’Ermengol Amill, fill del Pallars a qui el destí convertirà en un destacat oficial de l’exèrcit austracista i, diuen, en un dels «herois» fins ara oblidats de la Guerra de Successió. Un Braveheart a la catalana , vaja –però sense kilt, que a Mel Gibson li quedava francament ridícul– que a diferència d’altres patums del 1714 i rodalies –derrotistes com ara Casanova, Villarroel i Moragues– encarna «l’esperit de resistència i la lluita dels catalans» i els permet proposar una reinterpretació en clau optimista del 1714, que «no va ser el final de Cataunya sinó el començáment de tot pegat». I a les proves ens remetem: només calen unes dosis de TV3 per creure que la independència és aquí mateix, al fons, a l’esquerra.
Però veníem de l’Estelània, on Clotet i De Montserrat també han passejat –només faltaria– la criatura. L’independentisme s’ha convertit, ho veia venir Valero, en un producte cool i de masses, així que és lògic que al costat del merchandising habitual comencin a florir com bolets artefactes literaris destinats al consum de la tropa. Ells diuen que no, que no cal ser un independentista militant per disfrutar de Lliures o morts, de la mateixa manera que no cal ser un nacionalista espanyol –¿ah, no?– per llegir l’Alatriste de Pérez Reverte. Que el dolent-dolent de la història és precisament un austracista, i que lectors «castellanoparlants» els han arribat a felicitar per l’«honestedat» de la novel·la. Però de fet, no tenen manies a reconèixer que el 1714 és «una mina», terreny quasi verge i un material de primeríssim ordre «perquè a fora entenguin per què a Catalunya hi ha un problema». Així que no ens confonguem: més que de literatura estem parlant d’una arma propagandística del calibre de –tornem-hi– Braveheart i Michael Collins. S’agraeix la sinceritat i només queda reconèixer-los l’ull clínic d’haver identificat un nínxol prometedor com pocs, amb l’avantatge que la Generalitat, Miquel Calçada i Toni Soler els faran la campanya gratis. De moment, sis edicions i 14.000 exemplars venuts els contemplen. I els que vindran. Firmat: Un botifler.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
