Columnista
No són bons temps per celebrar el Dia del Treball. Queden els coneguts actes sindicals de cada any i els vigents testimoniatges del desànim per les xifres d’atur al país. Demolidores. Gairebé un milió d’aturats més que quan Rajoy va arribar a la Moncloa. Exactament, 929.100 més. Amb una taxa del 27,16% ja estem al davant de la desocupació a la UE. En aquestes xifres estan les fonts del malestar social. El Govern s’entesta a embastar la part més optimista del seu relat sobre indicadors tan freds com el dèficit públic, la prima de risc, la reestructuració bancària o la balança de pagaments. Potser per camuflar el fet objectiu que s’està perdent la batalla contra la desocupació. No obstant això, el treball és l’únic vincle real entre l’economia i les persones. Un ésser humà perd l’autoestima si perd el lloc de treball, però sempre el deixa fred que la prima de risc pugi o baixi. En la distància, sona com una broma de mal gust aquell «quan jo governi baixarà l’atur» de Rajoy. S’entén la falta d’una reacció oficial d’alçada quan la setmana passada vam saber que a Espanya ja hi ha més de sis milions d’aturats. Ni el president, ni la vicepresidenta, ni cap ministre van sortir a donar la cara. El mal tràngol se’l va empassar la secretària d’Estat d’Ocupació, Hidalgo, que es va limitar a qualificar la dada de «dramàtica» i a anunciar que el Govern treballarà sense descans perquè Espanya pugui tornar a ser «un país d’oportunitats per a tots» . No és dir molt. Per tot això, aquest any no hi ha moltes raons per celebrar el Primer de Maig. Per això i per altres coses.
Em refereixo a l’esfondrament d’un edifici il·legal a Bangla Desh que ha causat la mort a quatre-cents treballadors i treballadores que suportaven unes condicions laborals properes a les que van motivar les protestes sindicals i la sagnant repressió de 1886 a Estats Units. Lluny queda el record d’aquell moviment social que va lluitar pels drets dels treballadors, mentre a Espanya feia el mateix l’incipient socialisme de Jaime Vera i Pablo Iglesias. Per un salari digne i una jornada de treball de vuit hores. Està clar que s’ha trencat la cadena de custòdia d’aquell esperit reivindicatiu.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
