Rajoy va confessar que governava amb la imposició de la realitat, de fet el que va voler dir és que els poders econòmics manen sobre els representants de la sobirania popular. Aquest principi es va consagrar de manera implacable el 2008, quan els poders públics es van doblegar als poders financers en esclatar aquesta crisi. L’any 2012 Mario Monti ho ha confirmat. L’encara primer ministre italià s’ofereix als partits de centre per gestionar Itàlia com si es tractés d’una societat anònima de la qual pretén ser conseller delegat. La manifestació més clara de privatització de la política lliurada a l’economia.
Ara observem que hi ha desenes de milers de milions per rescatar bancs a Espanya sense que tan sols hagin pagat per enfonsar els que ho van fer. I en canvi no hi ha diners per a despeses socials. Es privatitza la sanitat com una demostració que un negoci és més adequat que un servei públic. Però els gestors que manifesten el seu fracàs no se’n van. Venen la gestió. Rajoy no pot dominar la realitat perquè els organismes econòmics internacionals li dicten cadascun les retallades que ha de fer per carregar sobre el benestar dels ciutadans. I ell obeeix sense resistència. Així de clar, així de senzill.
La democràcia formal es conforma amb la litúrgia electoral on els partits no estan compromesos amb els seus electors en el compliment d’un programa electoral. Quan es guanya el poder, en tenen prou amb afirmar que la realitat imposa fer just el contrari del que van prometre. I no passa res. Com els partits, cap partit, està disposat a subvertir aquest ordre d’imposició econòmica, les següents eleccions, guanyi qui guanyi, és una repetició automàtica del mateix principi.
L’única sortida d’aquesta trampa és una rebel·lió dels ciutadans que no acceptin triar a partits que no tenen independència per governar. És una rebel·lió complicada, perquè cap partit, cap sindicat i cap organització de masses implantada s’ofereix per encapçalar aquesta rebel·lió. La història és plena de desbordaments ciutadans. Quan la paciència s’esgota explota el consens social. La resignació és el refugi dels que accepten la derrota. I encara no ha passat que tots els sectors perjudicats per aquesta forma d’entendre la política s’hagin adonat que el futur encara els pertany si tenen el coratge de vèncer la seva por i la seva resignació.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
