- Foto: TONY LARA
ARTISTA
–L’artista neix o es fa?
–Es fa en un 90%. La tècnica es va millorant amb milers d’hores de pràctica i el discurs i les inquietuds van canviant amb la maduresa i l’experiència. Però està aquest 10% restant que és el talent, i això ni es pot ensenyar ni es pot aprendre.
–Com t’inspires?
–No tinc un procés marcat, almenys no de manera conscient. A vegades una cançó pot disparar una idea, de vegades vénen a la ment imatges, de vegades frases, que et fan pensar i d’això comences a desenvolupar una idea. Però intento nodrir-me llegint llibres, articles, veient cinema, sèries, etc. I suposo que viure en un lloc envoltat de natura influeix bastant, sobretot a l’hora de buscar relaxació mental.
–Un referen?
–Molts. Genèricament parlant, tot allò relacionat amb el terror. Dels clàssics de la història de l’art … Caravaggio i Michelangelo. Dels contemporanis, Hans Ruedi Giger, el creador d’Alien. I hi ha molts artistes de la meva edat i menors que jo, que intento seguir a través d’internet.
–Creus que a Andorra es valora la feina de l’artista?
–Depèn de com t’ho miris. D’una banda el govern promou esdeveniments, la Biennal, exposicions, etc. però per altra banda, hi ha pocs llocs per exposar i a les inauguracions de les exposicions va molt poca gent. I crec que el problema fonamental és la mentalitat dels artistes, gairebé tothom va a la seva i al no haver-hi una cohesió, potser en forma d’associació o el que sigui, fa que la resta de la gent no senti la força que té l’art en la vida quotidiana.
–Com vas aprendre a dibuixar?
–He après a dibuixar només dibuixant, com qualsevol nen. L’única diferència és que des que vaig començar, no vaig parar més. Tot va ser molt natural i intuïtiu. Dibuixava tot el dia i qualsevol cosa era un bon model. Però la meva primera classe real de dibuix la vaig tenir quan vaig entrar a la Universitat de Belles Arts.
–La teva millor obra?
–No sé si tinc la suficient objectivitat per contestar això, però hi ha dues obres a les que els tinc un particular afecte: La moderna aroma de la vida (digital) i La insostenible lleugeresa del ésser (llapis sobre paper).
–L’obra d’algú altre que més t’agrada?
–Christopher Shy i Mario Sanchez Nevado, dos artistes digitals i mestres en el que fan.
–Un llibre.
– Misery, de Stephen King.
– Una pel·lícula
–El resplandor de Stanley Kubrick.
–Una obra de teatre.
–No sóc assidu del teatre. Sóc més d’anar a escoltar música clàssica a auditoris. Els favorits… Beethoven i Wagner.
–Si no haguessis nascut a l’època contemporània a quin segle hauries volgut viure?
–Hi ha dues èpoques que m’encanten. L’Egipte dels faraons i el Renaixement italià, però sobretot, la història egípcia. De fet, el moment de triar carrera universitària va ser complicat, perquè em va costar bastant decidir-me entre Arqueologia i Belles Arts.
–Quan vas decidir dedicar-te al món de l’art?
–Quan vaig entrar a la Universitat de Belles Arts.
–Quina seria la teva gran fita?
–En aquests moments, viure de la venda de la meva obra.
–El moment mes emocionant de la teva carrera?
–En termes personals com a artista, el procés creatiu del que va acabar sent la trilogia de sèries d’art digital Fragilitat evident del 2008 al 2010. Mai havia sentit tanta explosió creativa dins del meu cap. Des d’un punt de vista mediàtic, un esdeveniment artístic per tot New York, que va passejar la meva obra juntament amb la de molta gent, per llocs com els museus Guggenheim, MoMA, al Madison Square Garden, Carneggie Hall, Radio City Music Hall, etc a 2013.
– Quin consell donaries a un jove artista?
–Com deia Calvin Coolidge, «persistència i determinació», sens dubte. Treballar dur i sense descans. Però per sobre de totes les coses, ser tu mateix. L’estil tard o d’hora et trobarà, però has de ser conseqüent amb això que et ve de dins i no preocupar-te per les modes. Si ets natural, acabaràs trobant el teu camí.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
