Sens dubte, el col·lectiu que va anar més de bòlit la setmana passada va ser el policial. Poc acostumats, afortunadament, a aquests episodis, durant un parell de dies els ciutadans del país vam estar pendents dels dos atracadors que dissabte al migdia perpetraven un robatori en plena avinguda Meritxell.
Malgrat les intenses cues i les consegüents molèsties que una gran quantitat de persones van haver de suportar, el dispositiu policial no va ser en va i, un cop més, les nostres forces de seguretat van aconseguir capturar els delinqüents.
L’atracament a mà armada, aparentment, va servir perquè la nostra policia desarticulés una banda organitzada de búlgars que maquinava un gran cop. De fet, no han transcendit gaires detalls del pla, però l’amenaça era real i les probabilitats que se sortissin amb la seva eren altes.
És veritat que capítols d’aquesta mena no són freqüents a Andorra. Si això és així, no és pas fruit de la casualitat, sinó que hi ha raons de pes que fan que així sigui. D’una banda, tenim un cos policial d’excepció que garanteix un dels pilars del nostre estat del benestar: l’altíssim nivell de seguretat ciutadana del qual, ara per ara, continuem gaudint. Un cos de seguretat que no sempre ha pogut treballar en les millors condicions pel que fa als recursos que té a l’abast, però que, malgrat les circumstàncies adverses, les confrontacions polítiques o les contencions pressupostàries, en cap moment no ha alterat el que ha de ser la seva vocació de servei públic, la qualitat del servei i la vetlla pel benestar de la població en general.
D’altra banda, ens agradi o no, les singularitats geogràfiques i orogràfiques d’Andorra i una política immigratòria restrictiva, per assegurar que el ritme de nouvinguts sigui assimilable pel país, han fet difícil que xarxes criminals poguessin actuar amb impunitat al nostre territori. I quan ho fan, sembla que actuïn de manera maldestra, sense tenir en compte, per exemple, que a les dotze del migdia en plena avinguda Meritxell no es pot actuar d’incògnit.
Cal ser extremadament curosos per continuar salvaguardant les nostres especificitats. Ningú no entendria una Andorra poc segura, on els nostres nens i nenes no poguessin jugar tranquil·lament als parcs, on s’haguessin de prendre mesures de seguretat excessives per protegir la propietat privada, on no es pogués caminar tranquil·lament pel carrer i un llarg etcètera.
Ara que darrerament s’estila el discurs sobre l’apropament a Europa, un dels aspectes clau a tenir en compte és el de la lliure circulació de persones. Cal fer molta pedagogia a Europa per explicar quina és la nostra realitat, ja que un país de les nostres dimensions difícilment podrà assimilar sense controls els lliures moviments dels ciutadans europeus. No és un discurs de la por, sinó un discurs del sentit comú. Cal denunciar que, amb total llibertat de moviments, s’abona més fàcilment el terreny a la delinqüència organitzada. No voler-ho acceptar és tenir una bena als ulls.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
