- Foto:
Aquest verb, inspirar, es va fent servir no en forma reflexiva sinó com a transitiu, amb el seu complement directe que som nosaltres. S’ha convertit en una d’aquelles expressions que es troba arreu per generar atracció i destacar el valor de quelcom. Abans, un s’inspirava. Havia de transformar en el seu interior el conjunt d’estímuls, d’idees, d’observacions per arribar a produir alguna cosa interessant. Calia buscar la inspiració, aquelles musses que tant de bo que existissin, i portar a terme un acte de voluntat. És allò tan cèlebre atribuït a Picasso, que la inspiració t’havia d’agafar treballant.
Ara, però, els agents inspiradors revelen la seva identitat i conviden a seguir-los. No cal ni buscar-los. Anant pel carrer o llegint el diari, per exemple, –dues activitats que per elles mateixes són inspiradores–, topem amb missatges que ens recorden que cal la inspiració. A banda de l’interès de buscar la inspiració, de caure a la seva xarxa, o d’atorgar-li unes esperances molt optimistes, el que està molt bé és que es doni espai a la creativitat, a la imaginació i que hi hagi un acord general en què s’ha d’alimentar. Tenint en compte que la majoria de les feines per guanyar-se la vida, són rutinàries, podran existir rutines creatives?
Sí, ja existeixen. Només cal mirar al voltant i de gent inspirada, prou que n’hi ha. Potser el que s’hauria d’insistir és en exercitar-la i donar-hi més de les dues dimensions, l’espai i el temps, que fan possible una monotonia diversa i creativa. Que no tothom és savi, artista, emprenedor, poeta, actriu o líder, però la capacitat transformadora, sí. Sinó seríem encara dalt dels arbres –que no anava tan malament–, buscant la inspiració que malgrat tot no trobo. H
Historiadora
Per a més informació consulti l’edició en paper.
