Defraudar de manera sostinguda en el temps és un desvergonyiment fora del comú. Quan a més no se sap amb certesa l’origen dels diners confessats, el cas s’agreuja encara més. Però reconec que m’inquieta molt més la capacitat, en aquest cas de Jordi Pujol, per a la simulació, per la mentida amagada amb una naturalitat sorprenent. M’inquieten, els falsos que es fan passar per persones honorables sense moure una cella. I tant com ells, qui els empara en el silenci o en la complicitat. Un veterà i estimat jurista assegurava fa anys que per ser bo n’hi ha prou amb voler ser-ho, però que per fer el mal de manera sostinguda, o hi ha companyia o hi ha fracàs. En el cas de Pujol hi ha hagut companyia. La confessió de Pujol, ha descompost Artur Mas, ha posat en un compromís Convergència Democràtica abocada a la refosa si vol tornar a ser algun dia aquest partit transversal, nacionalista però pragmàtic, capaç d’aglutinar la potent burgesia catalana i donar tranquil· litat al conjunt dels catalans. Amb la confessió de Pujol ha caigut un mite, un referent que no afectarà el procés sobiranista. Ara ja, l’independentisme català té vida pròpia, alimentat per l’ANC. Només ERC ho té tot, o gairebé tot a favor. El primer test de la nul·la influència de la confessió de Pujol en el procés sobiranista, el veurem en la Diada. Serà aclaparadora perquè per a molts independentistes, Pujol és el passat gairebé irrellevant en el laberint català. És veritat que a CD hi estupor i commoció, però la situació no passarà el llindar de l’impacte emocional.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
