Fa uns dies em referia jo aquí a una actualitat més que degradant per dins i per fora d’aquest país. Poc després salta la declaració de l’expresident Jordi Pujol, que fa vessar i supera totes les vergonyes, que són moltes, d’aquest pobre país. Jo no vaig a exigir grans càstigs ni res per l’estil contra Pujol. Això ho dirà la justícia. L’única cosa que ara mateix m’importa és la suprema degradació que acaba de sembrar-nos l’expresident, a qui molts espanyols ho teníem situat en un lloc de privilegi en el nostre particular catàleg de valors. Un altre mite en orris. Em fa una mica més que una vergonya irresistible i més si penso en les ocasions que en la meva tasca professional vaig tenir oportunitat de tractar-lo i de conversar amb ell. Era un personatge protagonista en la recent història d’Espanya. Era i és inexplicable aquest comportament de tants anys, fins i tot des d’abans de la seva entrada al Palau de la Generalitat. Pel que Pujol ha representat, l’entrada a la presó de Jaume Matas, per exemple, és un succés que em té sense cura. Matas no era ningú comparativament, encara que això no l’eximeix de la màxima responsabilitat en la comissió dels seus delictes. La recança per allò de Pujol em roba l’ànima per enjudiciar el congrés extraordinari del PSOE i l’arribada de Pedro Sánchez i la nova Executiva al poder partidari. A ells els desitjo els màxims encerts en la seva difilísima tasca, que ha d’anar dirigida ja als gravíssims problemes d’Espanya i no a les qüestions interna del partit.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
