Espès silenci sobre l’accident de l’avió de Malàisia a Ucraïna. Una matança a Gaza en què la proporció en la resposta a la qual obliga el dret internacional és un sarcasme. Els civils i els nens són objectiu bèl·lic. Suport nord-americà i silenci europeu a l’extermini de palestins. Iraq a la vora d’una guerra civil i sectària. Líbia en estat tribal, subministrant jihadistes on calguin. D’Egipte no ens ocupem, encara que s’albira i s’intueix el pitjor. El suport als insurgents a Síria ha esdevingut una força islamista que no té fronteres ni control. Impotència davant els plans expansionistes de Rússia.
Hi va haver un temps en què ens queixàvem de l’imperialisme bel·licista nord-americà. Fèiem bé: van ser un cúmul de desastres, des del suport a forces d’invasió a Cuba, la guerra del Vietnam, el caos de l’Afganistan, el suport a les dictadures americanes o la invasió de l’Iraq. Planters d’inestabilitat d’un imperi que era expert en començar conflictes i incapaç de tancar-los.
Molts pensàvem que Obama era diferent. Ho ha estat en alguns aspectes fonamentals de la política interna nord-americana, com els seus esforços per crear un sistema sanitari per als 40 milions de nord-americans sense protecció. S’ha avançat en alguns aspectes importants de la política migratòria. No s’ha atrevit a iniciar cap regulació de la lliure disposició d’armes de foc. Ni a prendre iniciatives contra la pena de mort amb escasses garanties jurídiques.
La política exterior ja no té hegemonia nord-americana. És una bona i una mala notícia. El món té un nou equilibri geoestratègic.Xina, Rússia, Índia i Brasil són forces en expansió que comencen a tenir la seva pròpia estratègia econòmica i política que va coordinant al marge dels organismes on els Estats Units era qui manejava l’economia i la política mundial. La importància del Japó, el millor aliat nord-americà a Àsia, està desapareixent. Sobreviu un Consell de Seguretat de Nacions Unides on els Estats Units és la garantia d’impunitat d’Israel. Però ja res és el mateix. Rússia ha tret pit i la Xina avança amb les seves divisions econòmiques ocupant territori, amb paciència i persistència oriental. Encara no li interessa la política sinó com a suport dels seus plans econòmics. No té pressa. No hi ha un full de ruta per a Vladimir Putin. Les sancions econòmiques poden provocar un greu dany a l’economia mundial. I el poder i control de Putin sobre la societat russa augura que aguantarà l’envit.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
