Aquest dissabte, el Congrés del PSOE ratificarà l’electe Pedro Sánchez com a nou secretari general. El fet tindrà lloc sota el cel fosc d’una actualitat més que degradant, a la vista dels més de 500 assassinats de palestins per l’Estat d’Israel i de la vergonya de l’enderroc de l’avió prop de Rússia i amb un altre munt de morts. Encara sort que el d’aquí no arriba a aquests extrems, amb els gairebé 12.000 milions d’euros que l’Estat i els contribuents espanyols perden amb la venda de Catalunya Banc. Sí, ja sé que les comparacions són odioses, però molt més odiós és haver de patir veient que la classe dominant es nega a desfer aquestes malifetes. També es respira una mica millor quan contemplem espectacles com el de l’altra nit a La Sexta, amb Pablo Iglesias i Esperanza Aguirre representant el xoc sideral entre dos mons, el que acaba per anar per la claveguera i el que comença per tornar a l’ésser humà i a la ciutadania la seva llibertat, la seva dignitat i els seus drets, encara que ningú tornarà la vida als adults i als nens de Gaza ni potser els diners sostrets al conjunt dels espanyols.
A molts ens agradaria veure dissabte, en aquest congrés extraordinari socialista, Pedro Sánchez i Pablo Iglesias, també a Alberto Garzón i altres protagonistes de la dignitat, junts tots per segellar un pacte que redimís a aquesta pobra Espanya la nostra del seu estat de catalèpsia i frustració. I que denunciessin l’atropellament a l’Estat de Benestar, que exigissin Rajoy i Mas un pacte de no agressió i de recerca del camí democràtic que ens porti a les màximes llibertats sense perdre la major de totes, que és la convivència entre tots nosaltres en unitat sense jous o, si ho prefereixen, a aquesta tercera via proposada pels més conscients dels meus compatriotes, a banda i banda de l’Ebre. Entre aquests compatriotes, de nou esmento Josep Antoni Duran, que s’ha vist obligat a prendre una decisió amarga per endolcir una mica la senda que tenim aquí davant. Per aquí van els meus pensaments de cara al cap de setmana. Hi haurà qui de nou em titlli d’ingenu o de visionari, però li demanaré que m’expliqui per què Sánchez, Iglesias, Garzón, Duran i l’etcètera que es vulgui, sense barreges indigestes però amb ganes incontenibles de redimir a aquest país.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
