En política, els errors se solen pagar a terminis. Vegeu el cas del PSOE. Pelegrí a la baixa en les enquestes. Va perdre les legislatives i es va enfonsar en les europees com a penitència per les ocurrències de Zapatero. El procés actual de debat entre candidats a la secretaria general del partit és el penúltim capítol de la crisi política provocada per la pèrdua de confiança dels electors i simpatitzants. La militància està més a l’esquerra que els que fins ara dirigien el partit. El congrés de Sevilla del qual va sortir elegit Pérez Rubalcaba, va ser un tancament de files en fals. Ara, dos anys després, ho admet fins i tot Felipe González que va ser el principal valedor de l’opció conservadora que suposava Rubalcaba, la renúncia desencalla la situació.
Els tres candidats que es presenten defensen lectures diferents d’un mateix llibre. Pedro Sánchez té un discurs aferrat a la realitat política d’Espanya. Parla de posar-se a treballar per resoldre el problema de l’atur, de l’habitatge, dels diversos naufragis provocats per la crisi. Vol derogar la llei de la reforma laboral. Sembla conscient que els partits no són un finalitat sinó que són instruments per oferir solucions als problemes de societats modernes i complexes com ho és avui la societat espanyola.
Madina és més doctrinari que Sánchez i en el seu discurs, subratlla l’estirp de «socialista basc» i apel · la al subconscient, al patriotisme de partit. Pérez Tapias, el més veterà, s’atreveix a nomenar el principal problema que té ara el partit: la permanència. Va recordar que en poc temps han passat de tenir onze milions de vots a quedar en només tres el passat 25 M. La seva recepta és la del PSOE andalús en els últims trenta anys: discurs formal d’esquerres. Republicà, partidari de l’Estat federal, però disposat per pragmatisme a cohabitar amb la monarquia. Són tres actors sobre l’escenari a la recerca d’un paper protagonista en una pel·lícula en la qual són molts els interessos en joc. Interessos que afecten tots els ciutadans, no només els que es reclamen socialistes.
En interès de tots els espanyols convindria que el PSOE tanqués la crisi, fixés sense ambigüitat la seva posició davant del desafiament desestabilitzador dels independentistes catalans (Sánchez és contrari al referèndum) i pogués tornar a exercir el paper clau dels últims trenta anys en la vida política espanyola. Malgrat els seus errors, segueix sent un partit necessari.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
