Si el fiscal general de l’Estat, senyor Torres-Dulce, no veu el menor indici de delicte en la macro-estafa de les preferents, és natural que el fiscal Horrach, el seu subordinat, no ho vegi tampoc, de cap manera, en l’actuació de la copropietària de l’empresa fantasma Aizoon, imputada sense fonament, segons es desprèn del seu recurs, per un jutge de pacotilla i de poques llums, el senyor Castro. No obstant això, i malgrat la sorprenent inòpia o desistiment del senyor Torres-Dulce, a aquest no se li ha acudit, si més no de moment, insultar les víctimes del brutal toco-mocho de les caixes d’estalvis nacionalitzades, ni, per extensió , als jutges del civil que aclaparadorament, en un 96% dels casos, han sentenciat ja a favor d’elles. Horrach, en canvi, menys flegmàtic, més fogós, ha posat de chupa de dómine, i amb aquesta van ja dues vegades, al jutge que instrueix la peça separada del cas Palma Arena que versa sobre els excessos de l’Institut Nóos d’Urdangarin i de la empresa Aizoon d’aquest i de la seva esposa, Cristina de Borbó.
Sempre hi ha alguna cosa ominosa, certament, en l’acció d’un fiscal arrabassat, doncs la legalitat, que és la matèria que defensa, només sobreviu en les regions temperades de la raó i del dret. Tot i que el cinema ens el va presentar sempre com un acusador furibund, i no diguem els tribunals d’abans, ni tan sols aquesta, la d’acusar, és la seva funció, però molt menys la d’advocat de la defensa. Que es compleixi la llei, i punt, sense que el mogui, per descomptat, res personal. I perquè es compleixi en el cas que prèviament hagi estat infringida, o violada, o conculcada per algú, ¿qui més apropiat per estendre aquesta catifa que el jutge que instrueix el cas, que és el que investiga, discerneix, sospesa, interroga i escolta a uns i altres, als testimonis, els sospitosos, a la fiscalia, a les acusacions, als perits i a la defensa? A Horrach, francament, semblen emportar-se’l els dimonis perquè aquest jutge sigui Castro en el cas que ens ocupa, i que a ell, segons sembla, li encocora i li porta pel camí de l’amargor.
Insultar està molt lleig, i més, si és possible, a un jutge. Si aquest jutge, a sobre, és pundonorós, exemplar, prudent i insubornable, com acredita ser el senyor Castro, els insults els rebem, en realitat, tots els ciutadans.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
