PERIODISTA
Es podria dir que la talla moral, intel·lectual i política de les persones es mesura, en aquesta Espanya saquejada i empobrida, pel grau de simpatia o mania que a un li susciti el règim de Veneçuela. Aquí tenim als debel·ladors de Podem, dels senyors Iglesias i Monedero particularment, que construeixen el seu dicteri cap al partit de moda en base a les seves remunerades simpaties amb la cosa bolivariana, i aquí tenim també als propis líders de la formació usant com bumerang dit dicteri, és a dir, atribuint-ho al joc brut que genera la por d’alguns a perdre els seus privilegis. Enmig d’aquest debat del gènere ínfim no podia sinó emergir el tercer en discòrdia, Alberto Casillas, el cambrer del 25-S que va protegir al seu bar als «indignats» del furor dels antiavalots i que l’altre dia li va fer un escrache a Iglesias al Ritz, i del qual, en puritat, no sabem si és chavista, caprilista, madurista, vermell, blau, d’Esquerra Unida, de Podem o del PP.
Amb tots els respectes (i tots els menyspreus) a la globalització, ¿què dimonis se’ns ha perdut a Veneçuela? ¿Què té a veure la velocitat amb la cansalada i el cul amb les témpores? Si la Fundació d’Iglesias va treure una pasta a Chávez en concepte d’assessoria, això no vol dir sinó que es tracta d’una Fundació espanyola, bé que una mica més mirada que la FAES del PP o la Pablo Iglesias del PSOE, que s’ho treuen del Pressupost d’aquí, i això per no parlar de Nóos, la d’Urdangarin, els enormes beneficis «sense ànim de lucre» arribaven fins per pagar les despeses domèstiques, corrents, de la seva senyora, Cristina de Borbó. Què Veneçuela ni què Veneçuela. Per ser Veneçuela ens falta petroli, però si el troben els que caminen buscant al litoral mediterrani i al voltant de Canàries, els nens espanyols que avui passen gana tindran l’honor de passar-la en un país petrolier, com Veneçuela, i llavors, sí, llavors ja tot serà com allà, inclòs el ocellet que li parla a Maduro i que resulta que és Chávez transubstanciat.
La consigna, segons sembla, és desacreditar Podem, fins i tot més del que els seus líders es desacrediten amb les seves fórmules i específics meravellosos, que fins per als calbs haurà un que ens faci brollar del coco una mata de pèl. Però la veritat, ja posats amb Veneçuela, és que és probable que allà l’Estat, per molt que trinque, no robi a la gent ni la meitat que aquí.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
