Res reemplaça a la victòria excepte el coratge i la lucidesa que porta a acceptar la derrota amb dignitat; sense buscar culpables imaginaris o ideant excuses per no reconèixer el mèrit aliè. La Selecció Espanyola de futbol va arribar al Brasil com a campiona del món i torna al cap de tres partits, amb la tristesa d’haver estat eliminada a la primera fase. És trist. Però no ens hauria de fer oblidar que l’estrella que porta la samarreta de la Roja –com a símbol d’haver aconseguit un Mundial–, és per a sempre. El gruix dels jugadors que van perdre davant Holanda i Xile són els mateixos que fa quatre anys van tornar campions de Sud-àfrica. Llavors se’ls van obrir totes les portes i es van encendre per a ells tots els focus. Tots: polítics, famosos i anònims ciutadans del carrer volien compartir una foto. La fama els somreia, la glòria els acompanyava. Eren els astres del moment. Ara, el retorn és el revers. Algunes cròniques parlen de cares llargues, fins i tot del calentón de boca d’algun jugador. És la derrota. Amarga en la mesura en què la vida està dissenyada per als triomfadors. I més en l’efímer món de la fama associada amb els esports de masses. No obstant això, hi ha valors que neixen de la derrota i ensenyen fins i tot més que la victòria. La derrota ens fa més humans perquè ens ensenya que res és per a sempre i aquest és el camí de la humilitat. Camí que convida una i altra vegada a tornar a començar; a confiar en un mateix, en la feina ben feta. Els jugadors que van triomfar a Sud-àfrica van ensenyar-nos a jugar a futbol d’una altra manera. Amb encert en el toc, amb precisió en la passada, amb harmonia en el joc. Apoderant-se de la pilota sense violència, retenint amb elegància i ficant gols. Davant els ulls i la sorpresa dels aficionats de tot el planeta aquell equip de futbolistes de talla mitjana va vèncer esquadres de gegants. Van ser dies de glòria i victòria. Ningú ens podrà arrabassar aquell record. Seria mesquí arrebossa’ls passant ara factura pel que ha passat al Brasil. Els mateixos que ens van portar a l’èxtasi no poden ser ara els dolents de la pel·lícula. Cal rebre la derrota com el que és: un contratemps en el camí. Fins i tot com un esperó per intentar-ho de nou. Ensenya molt més la derrota que la victòria. Rebre els jugadors amb afecte, sense retrets. Jubilant a les tertúlies televisives als predicadors de rancor i als destil·ladors de bilis. Al meu parer, és la millor forma de donar per tancat un capítol trist, a l’espera de tornar a entrenar per aconseguir la pròxima victòria.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
