Anem per parts perquè com més naturalitat es vol donar a les coses que no semblen del tot naturals, més es complica l’assumpte. I res del que ha passat en aquestes últimes setmanes era massa previsible: ni el resultat de les eleccions europees, ni el cada vegada més espectacular desparrame del PSOE, ni l’abdicació de Joan Carles I i tot el que comporta semblant decisió. Excepte l’arbitratge del japonès en el primer partit del Mundial, tot és estrany, rar, rar.
De les europees ja està gairebé tot tdit i encara queda la segona part, la que no ens competeix directament sinó com a part de la Unió; em refereixo als capricis de la Gran Bretanya que no vol ni veure Juncker al capdavant de l’invent. Si finalment els líders europeus opten per prescindir-ne, podrien provocar una situació complicada amb l’Eurocambra, que ha amenaçat amb vetar qualsevol candidat tapat.
Sobre el que he qualificat com «desparrame» del PSOE –sense cap acritud– un no acaba de veure la llum per enlloc. A veure, que tots els que es presenten i encara es puguin presentar mereixen, faltaria més, el més gran dels respectes, però caldrà reconèixer que no semblen formar part de l’equip titular, que són / eren més de banqueta encara que estic segur que molt bé preparats. Però com algú ha escrit amb una certa mala bava, les seves biografies polítiques i vitals cabrien en un twitter i tot sobrarien caràcters. I si la desitjada Susana s’ha sortit d’aquesta cursa, per alguna cosa serà, que en aquesta guerra el pitjor que pot passar és una victòria pírrica. ¿Hi haurà tapats d’última hora? Una cosa tinc clara: que no es va a trobar a faltar Zapatero.
I arribem així a la notícia mare de totes les notícies: Joan Carles I, Rei d’Espanya, als dos mesos de «dissipar qualsevol dubte sobre una possible abdicació» –segons s’escrivia aleshores–, el que dissipa de cop és la seva continuïtat agafant amb el peu canviat a uns, a altres i als altres: ni les forces polítiques ni els que s’encarreguen de les catifes del Congrés sabien res de res. I malgrat que se’ns vol vendre que la decisió es va prendre a primers d’any, no hi ha qui compri aquesta idea perquè van tots de cap cada un a la seva.
Han estat–i encara ens queda-temps de treure la sillica a la porta i contemplar com passa la vida que és molt més apassionant per explicar núvols. ¿I per què no el Rei a la cerimònia de proclamació del seu fill? Això de no robar el protagonisme, no té sentit.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
