Vaig seguir amb atenció l’entrevista a Cuatro al Papa Francesc. Primer, perquè mai havia vist una entrevista a un Papa –desconec si els anterior ocupants de la cadira de Pere n’havien fet alguna– i segon, perquè aquest exrector d’alguna parròquia d’Argentina és un home que agrada escoltar i que connecta fàcilment amb la gent del carrer i els seus problemes.
Francesc va respondre totes les preguntes, introduint bromes i mostrant una cara afable i sincera. Va parlar de la dreta on, segons ell, nia molt més el sentiment antisemita, i va parlar sense embuts de la «divinitat del diner». El Pontífex va estar àgil i proper, molt més que l’encartonat periodista Henrique Cymerman. Va ser una trobada en què el Papa no va dubtar a abordar qüestions tan controvertides com el paper de l’Església Catòlica durant la Segona Guerra Mundial, a més d’assumptes com la pobresa dins de l’Església, els fonamentalismes i el protocol que envolta les seves intervencions.
El Papa Francesc ha reconegut que sap que podria patir un atac per caminar entre les masses al descobert, però es deixa «en mans de Déu», ja que creu que no pot dir als seus fidels que els vol «dins d’una llauna de sardines». «A la meva edat, siguem realistes, hi ha poc a perdre», va dir amb un to de sinceritat.
He d’admetre la meva admiració per aquest home, així com la total indiferència que em provocaven els seus antecessors. Francesc porta aire fresc a una institució que anava en camí equivocat, lluny de la realitat i dels problemes de la gent, i per tant en un constant deteriorament que la portava cap a l’allunyament i la pèrdua progressiva de fidels.
Em va impressionar. Va assegurar que amb tot el menjar que es llença i sobra es podria alimentar a tots els nens i adults desnodrits que moren cada dia. ¡Quin món més roí i menyspreable!
Quins governants més inhumans que dirigeixen el Planeta, i no em refereixo als polítics, que són simples titelles. Francesc, que no et facin canviar.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
