Malgrat que la Gran Coalició dels partits dinàstics va laminar amb la seva majoria, com s’esperava, la veu dels que advoquen per retornar al poble espanyol, els seus diputats van haver de sentir coses, veritats, que no se sentien al Parlament des de temps literalment immemorials. Els del PP, com solen, com si amb ells no fos la cosa, interrompent, graciosos de vegades, divertits altres, afectant escàndol de vegades, i els del PSOE, alguns avergonyits i tots, o gairebé tots, conscients que el seu partit estava rematant la seva particular transició, del poc al no-res, de la pobresa a la misèria, de no se sap on enlloc. Excepte Odón Elorza, potser el diputat de més prestigi de tota la Cambra pel seu acreditat bon fer polític, la resta es va arrugar en l’ocasió històrica per por de no sortir mai més a la foto. Però, ¿quina foto, si el que les feia, Alfonso Guerra, havia apagat els llums el dia anterior, abans d’anar-se’n?
La Gran Coalició que ens van anunciar, potser per no saber resistir el pessigolleig del secret, Cañete i Felipe González, segurament al cap del carrer del que s’estava coent a la Cort, va usar de la seva força i del seu nombre ficticis, ja que en dos anys i mig de corrupció generalitzada, degradació institucional, cleptocràcia, autoritarisme i mentides ha capgirat l’orientació del vot i la seva aritmètica, per despatxar el tan esbombat «moment històric» en dues puntades, i mai millor dit això de les puntades, doncs és el que van donar a les aspiracions de llibertat, o si més no de pintar alguna cosa, de la societat espanyola. PP i PSOE, que a dia d’avui no reuneixen ni la meitat dels vots segons no en un sondeig, sinó en unes eleccions amb el seu poc de plebiscitàries, van imposar el seu pacte viejuno i marcià al país.
La cosa anava, certament, de l’abdicació, però, més certament encara, de la pervivència perquè sí del règim monàrquic en la figura del fill del rei sortint. PP i PSOE ho tenien tot lligat i ben lligat, que de casta li ve al llebrer, però, si més no, al Congrés es va poder sentir alguna cosa de l’Espanya emergent, de la que vol democràcia de la bona i no un succedani amb conservants i additius de dubtosa salubritat.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
