Mónica Oriol, presidenta del Cercle d’Empresaris, de cert tipus d’empresaris, creu que hi ha gent que no val per a res. O, més exactament, treballadors, és a dir, pobres, que no valen per a res. Tampoc cal posar-se les mans al cap: habita un món on es creu que els pobres són criatures inferiors. En altres països, no sé, però a Espanya, per descomptat. Només cal veure com aquest món, el de les grans fortunes i els grans privilegis, ha tractat sempre aquí als que no pertanyen a ell. No obstant això, els diners, ni tot l’or del món, blinda contra el ridícul més espantós, aquell en el qual donya Mónica incorre quan, clamant perquè els treballadors sense feina se’ls regategi també el socors per a la supervivència, argumenta que el subsidi d’atur és a Espanya el més generós «del món mundial». ¡Del «món mundial»!
Hi ha una aristocràcia de la pasta, sovint edificada sobre l’explotació de les persones i el saqueig dels béns nacionals, i una aristocràcia del mèrit i de l’esforç.
Donya Mónica no pertany, certament, a la segona. Ho acredita la seva biografia, el seu currículum, però també això del «món mundial» que en sentir tant posa vermell. A la senyora Mónica, de vella estirp dinerària, tot li va venir des que va néixer, com si diguéssim, donat, però no ni la cultura, ni la sensibilitat, ni l’empatia, ni l’equitat, ni la gràcia. Això, només cal escoltar el que pensa, no li va venir donat, i ella, per la seva banda, tampoc ha fet molt per adquirir-lo, vistos els resultats .
Són molts els abusos i els ultratges que de la plutocràcia al govern està rebent el poble espanyol, molts nens amb fam, molts joves sense futur, molts homes i dones consumint-se en el millor de l’edat per estar mà sobre mà. Són molts també, encara que Mónica Oriol ho menyspreï o ho ignori, que ressenten en la seva dignitat i en el seu orgull per rebre subsidis que, a sobre, se’ls lliuren com almoina I el que és pitjor encara, molts també que, despullats de dignitat i orgull per l’estat de mendicitat en què han quedat, estenen la mà perquè els seus fills tinguin alguna cosa per menjar. Llavors Mónica i el seu cercle, que regnen sobre això, que contribueixen a això, deixen anar, i es queden tan a gust, la tan cursi i pueril com cruel ximpleria del «món mundial».
Per a més informació consulti l’edició en paper.
