A Espanya hi ha notícies relatives a la corrupció i l’economia d’un calat extraordinari que passen inadvertides als ulls de l’oposició, la qual cosa resulta si més no sospitós que és còmplice del Govern i de la banca. El problema no és exclusiu d’Espanya. Com sol denunciar el premi Nobel d’economia Paul Krugman, la banca manté la seva influència no només sobre els polítics neoliberals, sinó també sobre els considerats d’esquerres, entre els quals esmenta al francès François Hollande.
Un exemple de notícia escandalosa sense més relleu públic és el reconeixement en sentència judicial que el PP fa servir diner negre i defrauda, per tant, a Hisenda, quan resulta que és el partit que sustenta el Govern encarregat de recaptar els impostos dels ciutadans.
Una altra notícia no menys escandalosa però més difícil de transmetre a l’opinió pública per la seva complexitat financera és el decret del Govern que, segons el periodista Miguel Jiménez, d’El País, pot salvar la banca 40.000 milions d’euros en capital. Els actius fiscals avalats per l’Estat desbordarien fins i tot les previsions i la xifra final podria superar la injecció del recent rescat bancari.
Per emprendre aquesta nova operació d’enginyeria financera, tan pròpia del servilisme del ministre Luis de Guindos que fa a la banca –al capdavall és un d’ells–, el seu departament va convertir en monetitzables, és a dir, en títols amb garantia de l’Estat, part dels crèdits fiscals que permetrien als bancs estalviar impostos en el futur .
¿Això vol dir que l’Estat li ha regalat a la banca 40.000 milions d’euros dels ciutadans? No necessàriament, però aquest risc existeix. Per exemple, en el cas que un banc no pugui aprofitar els seus crèdits fiscals per estalviar impostos en un termini de 18 anys, o si arriba a liquidar, a incórrer en situació d’insolvència, o a presentar pèrdues comptables. En aquestes situacions, els actius fiscals diferits es convertirien en un crèdit directe contra Hisenda. És a dir, contra tots els contribuents.
Per si de cas, el president del Govern , Mariano Rajoy , no va estampar la seva signatura en el decret que empara tot aquest muntatge financer a favor de la banca i en contra dels interessos de l’Estat. El va firmar, en funcions de presidenta, la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
