De la mateixa manera que s’han integrat, a un ritme mundial, totes les novetats del coneixement i de la tecnologia van aportar, en el sector laboral les dones estan també reconegudes com a agents de producció, però es manté en el conjunt un buit persistent d’organització. Es tracta, simplement, de la integració de factors biològics de la vida mateixa que per evidents i inevitables sembla que es donin per fet. S’han incorporat molts recursos, és cert, però per al permís de maternitat o paternitat, les dones no assalariades no sempre se senten en disposició professional per acollir-s’hi, i les que ho són tenen facilitats, però no sempre.
I un altre oblit freqüent. Les dones no s’han incorporat al món laboral en el segle XX. Les dones han treballat com a assalariades –en règim d’esclavitud o adscrites a la terra– de sempre. La revolució industrial es va fer amb mà d’obra femenina, amb mà d’obra infantil, explotades com els homes. En això no havia diferència per un problema difícil de tractar: la bulímia dels beneficis com a estímul del creixement i de la inversió. En aquest sentit, també el segle XX ha experimentat grans progressos jurídics en la protecció dels drets humans, però fins que no s’arribi a un nou renaixement que recuperi l’escala humana, contrària als excessos i acumulacions, costarà trobar els mecanismes i canvis que permetin guanyar-se la vida sense haver de demanar permís. El control dels béns per part d’una minoria, ¿a què porta? ¿A un escenari de ciència ficció en què persones i rates hagin de lluitar per menjar? ¿Com evitar-ho? No creient-se que tot ha de ser com és ara i intentar que en tots els àmbits s’hi integri el que marca la biologia –que naixem i creixem, ens reproduïm (alguns/es), treballem (alguns/es), emmalaltim (gairebé tothom) i ens morim (tothom). I integrar-hi a més un caràcter més equilibrat sobre la creació de riquesa i el creixement per evitar els monopolis de l’acumulació. Reivindicacions econòmiques i reivindicacions de dones van associades a demanar més sentit comú. Mantenir-se com ara no porta a una societat més justa, sinó a perpetuar un sistema que perjudica –i s’aprofita de tothom. Primers passos: els drets laborals, els de les persones i el canvi econòmic han deixat ben palesa una organització gens adequada a la composició de la societat, als projectes educatius i a la projecció d’una societat que ha de mirar lluny en el seu futur. Potser només és qüestió de continuar i no deixar-se enredar per cants de sirènids.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
