Periodista
Un estudi de l’Agència de Drets Fonamentals a la Unió Europea revela que 62 milions de dones han patit algun tipus de violència física o sexual. Encara que apliquem els més amplis marges d’error, la xifra és una barbaritat. L’estudi desmunta també alguns tòpics sobre la major incidència del problema en els països llatins i sobre que el problema afecti més a les generacions de dones de més edat. Segons les dades, són les noies més joves, entre 18 i 29 anys, les més exposades a aquest tipus de violència. Haver nascut i crescut en democràcia, haver rebut una educació superior a la de les seves mares i àvies, no sembla haver vacunat front al problema, com no ha immunitzat als homes de la seva edat del gen agressor.
És molt significatiu que, ficats de ple en el segle XXI, aquest sigui el primer estudi d’aquestes característiques a nivell europeu. I ho és també que les esfereïdors dades no hagin provocat una reacció immediata de les institucions europees per promoure mesures i instruments globals per prevenir i combatre el problema. Però encara és més preocupant que la divulgació d’aquestes dades coincideixi a Espanya amb la publicació de l’últim estudi del CIS que torna a situar la violència de gènere a la cua de les preocupacions ciutadanes, i a França , bressol de llibertats, amb la publicació de una enquesta que situa Dominique Strauss Kahn com el preferit per presidir la república per al 56% dels francesos.
Sembla que els francesos estarien disposats a disculpar l’escàndol sexual que el va obligar a deixar la direcció de l’FMI i el procés judicial que té encara obert per proxenetisme.
La violència contra les dones, la física i la sexual però també la que es manifesta subtilment en formes de discriminació laboral i social, és una xacra insuportable. I s’agreuja dècada a dècada en la mesura que no eradica. Aquesta absència de polítiques conjuntes a nivell europeu per acabar amb ella és també una forma de còmplice agressió.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
