Deixar aquest món sempre fa mandra però els que marxen potser no saben que deixen darrera seu un sentiment tan profund que es converteix, per als que ens quedem, en una malaltia que només pot guarir-se amb el pas del temps.
Però, quan el que marxa és un amic de veritat, el dol ja t’acompanya per sempre més. I fa molt poc un d’ells ens acaba de deixar. I ho ha fet empotant-se amb ell un bon tros del meu cor, que encara el plora, i deixant entre nosaltres un buit tan gran com insubstituïble… Però, els que l’estimem –i parlo en present perquè un amic mai mor, segueix vivint per sempre en el nostre record–, el seguim veient com la persona que era, un andorrà enamorat de la seva terra i amb el qual els seus amics sempre podíem pensar en veu alta…
No deixo de pensar en el viatge a Sevilla del passat 4 d’octubre on, una nit, la Lola de los Reyes va dedicar-te tota la seva actuació. I és que Sevilla té sempre un color especial, però en la teva companyia, es torna inoblidable. Renoi, com t’estimem els teus amics!
Toni sé que ara ja no em podràs respondre més, però això no farà que jo deixi de seguir-te preguntant, perquè si en vida vas ser sempre al meu costat, ara que ja no ets entre nosaltres, és la teva llum la que em farà veure clar quan sigui fosc i la teva veu la que ressonarà dins del meu cap quan hi hagi silenci al meu voltant.
Gràcies per tot el que em vas donar en vida, com la teva amistat –tan sincera com incondicional–i la teva manera de ser, que ha enriquit la meva vida i m’ha fet donar gràcies a Déu per haver-te conegut.
Fa temps vaig sentir dir a un filòsof peruà que un amic és la mà que despentina tristeses. I gràcies a tu, estimat Toni, he pogut tenir el privilegi d’anar sempre despentinat.
Has hagut de marxar, però nosaltres, els que t’estimem, mantindrem sempre viu el teu record, perquè com deia el poeta llatí, Marco Valerio Marcial, ara fa quasi dos mil anys, «poder gaudir dels records de la vida és viure dues vegades».
Per a més informació consulti l’edició en paper.
