Són escasses les activitats culturals darrere de les quals no hi ha una subvenció d’algun organisme públic o la fundació d’una gran empresa. La societat civil no només està adormida, sinó que s’ha instal·lat en la convicció que tot ha de ser gratuït. Per això, m’agradaria explicar la reacció ciutadana del meu poble, Majadahonda. Teníem una sala de cinemes Renoir, en la qual podíem veure pel·lícules que no són taquilleres. A causa de l’escassetat de públic i a la inversió en els canvis tecnològics, les sales van tancar. I un grup de civils es va treure l’ensopiment, ens va demanar 100 euros a l’any per poder reobrir el cinema, i ja som més d’un miler, i les tornen a ser obertes. És de destacar el suport personal i moral de gent del nostre cinema com Gracia Querejeta, o l’entusiasta Fernando Trueba, que no han dubtat a aplaudir i ajudar la iniciativa, i no passa setmana sense que hi hagi xerrades, col·loquis, presentació de pel·lícules i una activitat que sorprèn. Els cinemes estan oberts al públic, però als socis ens costa l’entrada quatre euros, en lloc de vuit, i és veritat que encara ens falten uns dos-cents socis, però crec que la prova se superarà. Pot semblar una notícia de barriada, però enmig d’aquesta societat civil tan desmobilitzada i erma, excepte per a accions que tinguin a veure amb la mala llet, la iniciativa del meu poble em sembla exemplar i, malauradament, molt rara. Espero que l’aventura tingui un final tan feliç com el de les pel·lícules clàssiques, és a dir, un final de cine.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
