He estat dels primers en comentar per escrit el patètic article d’El País, Andorra: modelo per armar, en què el ignot periodista Miguel Mora es va limitar a insultar Andorra amb un interminable enfilall d’inexactituds i falsedats. Poques hores després el diari va decidir suprimir el polèmic post, per començar la segona part de la història: la impossibilitat d’esborrar alguna cosa a internet. L’article, com qualsevol text (i molts gràfics) que sigui indexat pels grans cercadors, queda eternament en línia, amagat en la immensitat informativa digital que creix a cada segon, però viu com el dia en què va sortir del teclat. No hi ha manera que alguna cosa quedi permanentment esborrada d’internet, i aquest és un dels aspectes més temuts per particulars i empreses, la dificultat d’exercir l’anomenat dret a l’oblit. Com i de quina manera podem exercir els ciutadans aquest dret?
El handicap és enorme des del tecnològic, ja que l’entorn que fa eterna qualsevol publicació del nostre nom o les nostres dades és el capital més important d’allò que fa d’Internet la invenció més revolucionària des de la impremta: els cercadors, programes sense ànima que només es limiten a indexar (i guardar públicament en la seva memòria) tot el que s’allotja o s’ha allotjat en els milions de servidors que arreu del món fan la xarxa. Però també es presenten problemes legals, per la preeminència de la llibertat d’expressió sobre el dret a l’oblit, com en el cas de Google Spain i Google Inc contra l’Agència Espanyola de Protecció de Dades. Sembla raonable que un fet que va succeir fa anys desaparegui de la xarxa com és lògic esperar que una foto de l’adolescència deixi de ser indexada per Google. Però la realitat és una altra, els cercadors operen com un mirall que mai es trenca, la informació sempre hi és i allò segueix i seguirà viu. A nivell personal la prudència i les etiquetes s’han d’imposar al moment de pujar continguts propis a internet: abans de postejar cal pensar (els americans diuen stop, think and connect ) o assumir les conseqüències d’un efecte rèplica de continguts que en molts casos poden arruïnar una reputació.
Encara que l’arrogància d’un diari com El País no ha donat per més que per esborrar el post de Miguel Mora, aquesta perillosa particularitat d’Internet fa que puguem conservar per sempre les proves del dia que es va decidir insultar un país amb tones de mentides, però també ens serveix per extrapolar l’impressionant poder dels buscadors.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
