Ja apuntava maneres des ben petit. L’Àlvaro Rodríguez Areny va nàixer a Encamp ara fa 24 anys i, el passat mes de juny, va fer d’Andorra l’escenari en què es desenvolupa part de la seva darrera creació, el curtmetratge Llops, amb què posarà punt final als seus estudis de Direcció i Guió cinematogràfics. Amant de l’esquí i de la lectura, s’erigeix com una de les joves promeses del Principat.
–Part de la seva darrera obra, Llops, es desenvolupa a Andorra i amb andorrans. Què suposa rodar a casa?
–La veritat és que, sense donar-me compte, tinc la necessitat de rodar aquí, o almenys de portar, d’alguna o altra forma, el que m’ha envoltat a Andorra des de que tinc memòria (vegetació, animals i/o la mentalitat i formes de fer de la gent) als meus projectes. Fins fa poc, ho feia inconscientment; amb Llops ha sigut de forma totalment conscient.
–Què podrà veure el públic a Llops?
–Una situació angoixant, sobretot. No seria just dir que veurien un curtmetratge intel·lectual i filosòficament transcendent, ja que no s’ha buscat això. El més important,és que la gent pugui gaudir i patir amb la petita aventura del protagonista. Si aconseguim que el públic se’n vagi content, o desconnecti de les realitats de fora de la sala, estarem satisfets. Per això serveix el Cinema.
–S’estrenarà a Andorra i a Barcelona, però li espera un llarg recorregut.
–Seria un triomf entrar a la selecció oficial del festival de Sitges, crec que és on més amunt podem imaginar-lo ara mateix. Sent sincers, és el meu primer curtmetratge, només espero que pugui viatjar una mica, i les seleccions que arribin i premis si escauen, petits o grans, benvinguts siguin.
–Després de l’experiència professional viscuda al país, voldrà repetir?
–I tant, espero que sigui ben aviat.
–Quins projectes li ronden pel cap?
–A part de que presentarem el que serà el meu 3r videoclip com a director al setembre, del grup andorrà Nami, tinc varis projectes. Un company i jo estem començant a parlar d’un projecte molt personal i necessari per a mi. Fa temps que es va gestant amb força dins meu, i ara veig que ha arribat el moment de tirar-lo endavant. També vull provar de viure l’aventura d’escriure un llargmetratge, segur que serà molt complicat, però si ho aconsegueixo, la sensació serà genial.
–I la seva màxima aspiració?
–Poder viure d’això.
–El cineasta neix o es fa?
–El cineasta pot néixer i es pot fer. No és una professió en la que puguis ràpidament fer dir-te cineasta. Cal treballar i exercitar-te constantment ja que el tema de les Muses i de la inspiració divina que solen dir els artistes, només apareix quan ets constant en la teva feina, no per art de màgia. Jo tot just acabo d’arrencar, encara em queden algunes batalles que lliurar per poder guanyar-me aquest títol.
–Una pel·lícula?
–Paris, Texas. (Wim Wenders, 1984).
–Un llibre?
–El Petit Príncep.
–Quin referent artístic té?
–Depèn, en tinc varis. Hitchcock però també Fincher en el meu gènere cinematogràfic preferit, el ‘thriller’. Però varia, ja que depèn del que vagi a fer, em nodreixo d’altres fonts més enllà del cinema, com pot ser la pintura i la música sobretot.
–Quina és la seva font d’inspiració?
–El que em corromp per dins en aquell moment, sobretot quan no hi trobo una resposta.
–Com definiria les seves creacions?
–Molt personals i normalment, força críptiques, que per desgràcia no és un punt a favor, sinó és que encara no he sigut capaç de transmetre bé el que volia explicar. Punt a millorar.
–Hi ha mesures polítiques que creu que l’ajudarien?
–Crec que els millors embaixadors que té un país, són aquells aclamats fora d’aquest i Andorra en té uns quants. Crec que invertir en el que ja funciona, repeteixo, ens agradi o no, surt barat i és més efectiu que invertir en altres coses per vendre la marca Andorra fora, en totes les arts, esports i professions.
–Un consell per a un jove cineasta?
–Que el que fa surti sempre de dins seu, que no es desanimi, perquè sembla ser que el camí no és gens fàcil, i sobretot que no deixi de somniar.
