Tot i haver nascut a França, va arribar de petita al Principat on desenvolupa un gran ventall de capacitats artístiques. Reconeix que des de sempre ha volgut expressar i l’art li ha permès fer-ho. Eve Ariza ha fet il·lustració, performance, intervencions… Tot i haver estudiat a l’Escola Nacional d’Arts Decoratives de França, explica que d’on més ha après és de la vida. Ara, és la impulsora d’un nou projecte on el foc, la ceràmica i el so en seran protagonistes: Cadàver exquisit tribut a Wali Hawes.
–L’artista neix o es fa?
–Les dues coses. Crec que això meu és visceral.
–Quin referent artístic té?
–No m’agrada donar referents artístics perquè m’alimento de mil coses, ja sigui referències consagrades o fets del dia a dia. No puc donar un nom perquè seria deixar-ne molts. Hi ha moltíssimes persones que m’han marcat.
–Com s’inspira per fer la seva feina?
–Tinc la sort de que la inspiració em ve donada perquè sovint se’m contacte per projectes i la mateixa inèrcia de la feina m’obliga a donar resposta. Estar aïllada al taller i treballant sovint en alguna cosa que ja saps que té sortida és una sort. Sempre hi ha un fil conductor i la vida et porta de l’un a l’altre. La inspiració neix treballant.
–És una afortunada!
–Hi ha èpoques, però aquest darrer any, per exemple, he donat sortida a moltes demandes. Ara, és cert que el projecte del Cadàver Exquisit és una cosa molt personal i que l’he engegat perquè vull que sigui real. Tinc sort i molta feina, però la sort no cau del cel. Són molts anys treballant i molts vincles amb molta gent.
–Què és el millor que li ha donat l’art?
–Que em desperto cada dia feliç! L’art és una manera de viure, una actitud… La meva actitud. Em dóna ser qui sóc, com sóc i conviure amb els que tinc al voltant. És un intercanvi constant, un compartir. Amb la majoria dels projectes que faig penso en compartir, involucrar als altres, són projectes participatius per a que l’altre pugui viure la mateixa experiència d’una forma activa.
–A banda de ser artista, té alguna altra feina?
–He donat classes sempre, compaginant els projectes amb l’educació artística. Ara, per exemple, estic a l’Escola d’Art de la Llacuna i sóc la professora de ceràmica i treballo amb gent de totes les edats.
–És justa la recompensa que pot obtenir un artista?
–Si esperes recompensa econòmica estàs mort. Les hores que treballen no es compten amb rellotge, però tot és una qüestió de passió. A mi em dóna energia, i quant més faig, més energia tinc per fer i això és un cercle viciós.
–Podria quedar-se amb una de les seves obres?
–Tot han sigut experimentacions que han portat cap a camins nous. No en puc triar una.
–Com definiria les seves creacions?
–És molt difícil això! (riu) El que busco és la part de reflexió de l’espectador. Deixo anar un concepte i deixo que doni voltes al cap de qui ho ha viscut i que sigui com una obra expansiva.
–Com veu la situació artística del país?
–Hi va haver una gran adormida general, però ara hi ha molta gent amb ganes de fer coses. Hi ha més vida cultural, necessitem és generar-la. Hi ha molta gent jove que està arribant i que no espera trobar-s’ho tot fet i això és el que s’ha d’entendre. Crec que hi ha molta efervescència i això em fa molt feliç.
–Creu que es valora a Andorra la feina dels artistes?
–Crec que sí. Potser no tenim tants coneixements perquè no tenim tantes experiències per viure com en d’altres llocs. Per això ens costa més entrar en algunes coses que són molt innovadores. Comparat amb fa uns anys, però, ja no em sento tan diferent o estranya perquè sembla que la gent necessita viure l’univers de l’art i la cultura, hi ha més curiositat i més ganes.
–Hi ha mesures polítiques que creu que l’ajudarien en la seva tasca?
–Aquí sí que crec que caldria canviar coses. La cultura és molt important, som nosaltres, i això és una cosa que mai es recolza prou. Hi ha mil iniciatives que es podrien fer també a nivell privat, de col·lectius, que funcionen sense res. Potser estem massa acostumats a que aquí s’ha donat tot fet durant molts anys i ara no s’està donant. Però tampoc estem tan malament!
