Pierre Duró (Aurillac, 1949) és un andorrà que fa 43 anys que viu a l’Àfrica central, a Gabon, on es dedica a l’enginyeria d’obra pública. Recentment, va fer donació d’una rèplica de la Verge de Meritxell a una parròquia de Gabon, país on resideix des de fa més de quatre dècades. «Gabon em va venir a buscar l’any 1972, quan el grup ELF Gabon necessitava un enginyer per a unes operacions de construcció», explica. I, de moment, allà s’ha quedat.
–Quina és la seva afició favorita?
–Sóc un vell home de rugbi (el ministeri d’Esports de França em va atorgar una distinció) i sóc el president d’honor de Rugby Gabon. L’aventura m’aporta adrenalina! Quedar-me a casa em deprimeix. I encara corro, dues vegades per setmana.
–Què és allò que més li agrada d’Andorra? I de Gabon?
–L’avantatge que tinc és que quan abandones els costums, el confort i la rutina per marxar lluny de casa, estàs content de retrobar-te amb els teus paisatges, de redescobrir la teva cultura, la teva identitat! Però després de passar una temporada a Andorra ja tens ganes de marxar de nou, perquè l’Àfrica et reclama, et demana que tornis! Després d’una llarga absència a Andorra has perdut les referències i hi ets considerat un estranger, un emigrat. En canvi, a l’Àfrica descobreixes coses noves cada dia, sons, olors… El continent té incomptables facetes, et vampiritza!
Un consell per als joves andorrans que no estan mai contents i són fatalistes: expatrieu-vos i apreciareu molt millor el vostre país quan torneu. A més, vist com està la situació econòmica contribuireu a ajudar el país enviant divises des de l’exterior. En conclusió, no us pregunteu què pot fer Andorra per vosaltres sinó que podeu fer vosaltres per Andorra!
–I el que menys li agrada del seu país d’origen?
–Detesto allò en què s’ha convertit el Principat: un Hong Kong mal construït, una medina que no és cultural, plena de botigues en què es venen productes xinesos… Vergonya! Odio aquesta Andorra!
Jo sóc de la generació en què hi havia només una pista per arribar a Andorra, en què les vaques, les ovelles i els cavalls eren més nombrosos que la població. Prefereixo conservar el meu record de nen, quan totes les cases es coneixien. Avui ningú es coneix! A les festes dels pobles existia un poble andorrà, ara ja no queda res d’aquell poble que he guardat a la meva memòria.
–Quin és el seu racó preferit?
–El meu racó favorit d’Andorra és l’alt del Serrat, la pista dels antics contrabandistes, i el port de Sisquer, on un descobreix l’estany Blau. Potser és certa la llegenda que diu que Roland –i Carlemany– va caura aquí, abatut per les fletxes dels sarraïns… I no a Roncesvalls!
El meu segon lloc preferit és una borda en què la meva àvia, quan era una nena, passava els hiverns per fer formatge. Ella tenia només cinc anys! I quan ara veig els meus néts que tenen por de la foscor i cal deixar-los obert un llum… Me’n recordo de la meva padrina! Deuria haver sofert molt…
–I què ens recomana visitar si viatgem a Gabon?
–A Gabon us convido a descobrir un lloc que s’anomena Wongua wongue, un indret que barreja la sabana, boscos, llacs i animals, com si fos el paradís! I en total llibertat, no com les reserves de Kènia. L’oceà és al costat, al capvespre els elefants surten en grup i ningú els molesta! Gabon ha sabut protegir la seva fauna. Veniu a visitar-ho! Pregunteu-ho al meu amic Garrallà de la Massana.
–Segueix l’actualitat de la política andorrana?
–No passo el suficient temps al país per jutjar, però a partir del que llegeixo, dedueixo: on manque de couilles. Els nostres governants semblen tenir por de la seva ombra i no fan avançar aquest bonic país, tot i que conservo un bon record del cap de Govern Òscar Ribas. Un altre avantatge de ser un expatriat: je n’ai pas la tête dans le guidon( és una expressió francesa) i puc opinar lliurement!
–Expliqui’ns com és la situació política a Gabon.
–A Gabon la política pertany als gabonesos, no als estrangers. I, sobretot, hi ha una ètica dels expatriats (malauradament, no tots) de no donar mai lliçons de moral política als nostres amics i germans gabonesos. Som convidats a casa seva i, per respecte, no calumniem ni denigrem la mà que ens dóna de menjar i de beure. I a Andorra caldria que el Govern ho recordés a uns quants!
