Tothom ha mentit alguna vegada. Estarem tots d’acord que la mentida juga un paper primordial en l’existència individual i social. Així com les altres espècies poden posseir rudimentàries formes de comunicació a través de llenguatges simples, la mentida és estrictament humana, suposa un avanç evolutiu respecte a la mera existència del llenguatge. La mentida és una arma evolutiva ofensiva i defensiva. La crisi que ha suposat l’anomenat ‘gir lingüístic’ ha fet que el problema de la mentida hagi sortit de l’àmbit moral per estudiar-la des de diferents i múltiples perspectives. La idea que vull exposar és que l’interès actual per la mentida es basa en el problema que s’ha plantejat com a crisi de la Veritat, és a dir, la crisi de la nostra capacitat d’afirmació, representació, coneixement, informació, etc.
Em pregunto si no està malalta una societat que no es capaç de recriminar públicament la mentida. Portem uns anys on després d’una llarga llista d’incompliments i de negació de múltiples i variades evidencies, ara com a colofó, tot l’aparell s’ha posat a negar la major en l’afer BPA, tot i que cada cop més fonts independents apunten que se’n tenia coneixement fa temps, que segurament la sobreactuació va ser precipitada i que potser la metxa es va encendre a casa, tot i això, es dediquen tots a una a recitar com si fos un ‘sütra’ budista, inevitable… inevitable… inevitable… inevitable… d’aquesta manera ens anem familiaritzant amb aquell principi de la persistència que diu: Una mentida explicada mil vegades esdevé una veritat per a la majoria. Si la ciutadania renuncia a exigir un mínim de moralitat als polítics tot està perdut. Si renunciem a la veritat, haurem de començar a relacionar-nos amb la Mentida: les seves funcions, els seus efectes i les seves conseqüències.
Veient el debat del passat dijous al Consell, tot plegat recordava aquella cançó de Marc Parrot que deia: «Aixecant la camisa em trobareu-cada cop que escolteu la meva veu,-no em fa cap bé dir la veritat-i això us ho puc assegurar,-sincerament, no em fa cap bé, no us mentiré». A partir d’aquests precedents mentir s’ha tornat una de les formes més pragmàtiques de mantenir-se en el poder, d’aquesta manera la Mentida per la Mentida pren tot el sentit.
