El teatre el va cridar des de ben petit i, com a altres actors andorrans, el Pere Tomàs va ser la primera persona que va poder treballar amb el seu talent. Una vocació que ha desenvolupat amb diferents projectes vinculats a la seva companyia, Torb Teatre, i amb Red Nose, la productora amb la que vehicula el Club Piolet i on té un paper principal.
–L’artista neix o es fa?
–És una barreja de les dues afirmacions. Des de petit tenia ganes però, com tot, si no treballes i creus que només amb talent te’n pots sortir, no et menges un rosco.
–Algun referent artístic?
–No sóc gaire de tenir ídols, la veritat. No acostumo a imitar a ningú. Sí que m’agraden molts actors, com Tom Hanks en algunes pel·lícules o, a nivell de teatre, m’agrada com treballa la Clara Segura, per exemple.
–Es valora a Andorra la feina dels artistes?
–Jo crec que sí. El problema és que el mercat és molt petit. Els actors tenim moltes facilitats, tenim una escena nacional que treballa bé i tenim espais on es pot fer teatre.
–Quin consell donaries amb algú que comença?
–Uf! No sóc qui per donar consells! Que gaudeixi del teatre, de l’escenari i no es deixi menjar pel món de l’actor i tot el que l’envolta. Els egos m’avorreixen molt.
–Tens alguna afició?
–Els Pirineus, amb tot el que significa: la natura, les muntanyes, l’esquí o la bicicleta. A vegades, aquesta malaltia que tinc ha generat conflicte a l’hora de treballar.
–Què t’agrada d’Andorra?
–De la cota 1.500 cap amunt, tot. És un paradís.
–I el que menys?
–De la cota 1.500 cap abaix! Hi ha coses que no m’agraden, com les construccions o la falta d’ànima de poble que noto.
–Recicles?
–Sí, sí i tant! Reciclo tot: orgànic, envasos, cartró, vidre…
–Estàs d’acord amb pagar IRPF?
–No entenc gaire d’economia, però si ha de servir per reflectir–ho en serveis socials, endavant. Sóc fronterer i, si cobrés més, sí que em tocaria pagar–ho.
–Algun cop has pensat en marxar a treballar a l’estranger?
–Ho he pensat algun cop, sí, però només per canviar d’aires. Sempre m’ho he plantejat com una aventura de curta durada.
–Comprar a Andorra és barat?
–Fa uns anys sí que existia aquest tòpic exòtic de comprar aquí perquè era més barat. Ara s’ha nivellat bastant.
–T’interessa la política?
–Sí m’interessa i bastant, però la d’Andorra no tant, sincerament. Si a Espanya hi ha poca diferència entre esquerra i dreta, aquí encara menys.
–Et sents inquiet/a sense el mòbil?
–No! És més, em sento inquiet quan l’haig de fer servir massa. Si me’l deixo a casa, millor i tot.
–Tens por a la mort?
–Por no, el que passa és que em faria ràbia haver–me de morir ara. M’agrada massa la vida.
–Creus que després hi ha alguna cosa més?
–Si és com ho planteja el cristianisme, no. Crec que hi ha d’haver alguna cosa més, però que la nostra visió humana no ho pot explicar.
–Practica esport, quin?
–Faig natació, bicicleta, esquí i caminar per la muntanya. Això sí, com a bon urgellenc de La Seu, vaig fer piragüisme i també vaig jugar a futbol.
–Intentes estalviar?
–Sí, però és difícil, eh? Sobretot, per una raó, per gastar–m’ho quan surto de viatge. Els estalvis m’acostumen a durar només un any.
