Juli Barrero és un dels fotògrafs protagonista de l’exposició que avui s’inaugura al Centre Artesanal Tradicionàrius de Barcelona. En ella s’hi recullen una setantena d’imatges captades pels alumnes del postgrau d’especialització en teatre i espectacles impartit a l’Institut d’Estudis Fotogràfics de Catalunya (IEFC) durant el Festival Tradicionàrius 2015. Una quinzena de les imatges van ser captades per Barrero.
El fotògraf i músic va arribar al Principat l’any 1997 després d’estudiar cant a Barcelona i va començar treballant en una botiga d’instruments musicals. Actualment entrena les veus a l’Espai de Música Moderna. A principis dels 2000 va formar part d’una banda de versions que va recórrer amb gran èxit els escenaris del Principat: High Voltage. En paraules del propi Barrero, van decidir deixar-ho perquè «els fetges ja no ens donaven per més!». Després d’agafar la direcció de la revista La Voz Lusa, va arribar la seva passió per la fotografia, començant com a autodidacte fins a arribar al postgrau que tot just ha acabat.
–Com es tria les imatges que hi seran i les que no?
–Entre tots vam triar quines surten i quines no. Cada fotògraf hi imprimeix el seu caràcter i la seva forma de veure allò que està succeint. Veus clarament les fotografies que són d’un, l’estil es va depurant i es va treballant amb el pas del temps. Hi ha gent que treballa amb uns contrastos molt bèsties i d’altres que tiren cap a tonalitats pastel amb un tractament més fi.
–I en el seu cas?
–Jo sóc bastant de contrastos i de detalls.
–És possible viure a Andorra sent fotògraf sense treballar en un mitjà de comunicació?
–És possible. Però dintre de la fotografia hi ha molts matisos. Pots viure de la fotografia amb la docència, fent fotografia social (comunions, etcètera), la fotografia de publicitat és més difícil i si el teu concepte és 100% creatiu ho tens bastant més complicat, però no significa que sigui impossible. Vivim en un univers en el qual tenim interrelació absolutament amb tot. No ens poden quedar tancats dins de les nostre gàbies. No només els d’Andorra, un fotògraf de qualsevol part del món s’haurà de desplaçar arreu, on sigui, ha d’estar en constant moviment. S’han de fer molts quilòmetres, però hi ha eines que ens permeten fer-ho sense haver-nos de desplaçar.
–És molt diferent a fa 50 o 60 anys.
–És veritat que antigament per exemple Robert Capa havia d’enviar els carrets a París i des d’allà es repartien. Una fotografia de mitjans del segle XX trigava 15 dies en veure la llum després de fer-la. Estem en un moment en què fas la fotografia ara i ara està a tot el món. S’ha obert totalment i nosaltres també ens hem d’obrir. Al que li faci mandra llevar-se al matí i anar a fer fotos on sigui, potser no és la seva feina. Un dels secrets que considero de la vida és estar fent coses que t’apassionen. Les meves dues passions… Bé, tres, la dona també compta! (riu). Les meves passions són l’eix vertebrador de la meva vida i sense elles en absolut seria com sóc avui.
–-Amb les noves tecnologies i xarxes socials sembla que qualsevol és fotògraf. Com ho valora?
–A mi em sembla molt bé, trobo que és fantàstic! Gràcies a tot això s’ha canviat el punt de vista de la fotografia i està canviant el llenguatge. Hi ha coses que fa 10 anys ni ens les imaginàvem. És veritat que el llenguatge visual fotogràfic clàssic segueix vigent, però també ens hem de desmarcar de les estructures. Tècnicament puc agafar i fer una foto fantàstica, ben il·luminada, ben estructurada… Tot d’una forma absolutament dogmàtica seguint totes les pautes. Però per bona que sigui, si una foto no em transmet res, no em transmet res!
–També cada vegada es treballa més la post producció. Això no és trampa?
–Hi ha molta gent que es flipa amb tres filtres de l’Instragram, és clar, també és veritat. Fa 50 anys també es rebel·lava i segons si utilitzaves un producte o un altre el resultat era diferent. Hi havia gent que només es dedicava a positivitzar els carrets i eren tan bons com els mateixos fotògrafs i una feina sense l’altra no tenia sentit. Avui dia passa el mateix encara que canviï el procés, i això passa amb la fotografia digital i amb el mòbil.
–Parlant de trampes, la foto del milicià de Capa és un muntatge o no?
–No ho sé, però m’és igual. Dins la fotografia hi ha vàries corrents i totes són respectables. Si descartem el muntatge i el demonitzem i l’eliminem, perdrem genis com Fontcuberta. La fotografia documental i periodística dóna fer d’allò que està passant i el que retrata ha de ser fidel a la veritat, però a quina? Realment si és muntatge o no, no importa perquè tinc la sensació de que Capa era un gran humanista i va fer un gran treball. No va apropar la guerra a les persones, va apropar les víctimes a les persones i això és fantàstic! Si una imatge de Capa va ser capaç de remoure els estómacs de mig món i d’ensenyar el que estava passant, m’és igual si és un muntatge o no. I si ho és et diria que Capa era, doncs, un humanista en comptes d’un reporter de guerra, un artista. Jo no crec que sigui un muntatge.
–-Quins projectes té a partir d’ara?
–Estic en un projecte de gòspel molt interessant nascut a Manresa. És un quartet amb piano. Aviat tenim una actuació a Igualada que serà la nostra estrena. Estic amb gent que en sap molt més que jo, i això em fa aprendre a cada assaig. En fotografia tinc un parell d’idees que em volten pel cap. Però per poder desenvolupar un projecte has de tenir l’idea, la oportunitat i el temps. Els tres factors han de confluir. Si els tens, ho has de fer. Encara que després costi més buscar el finançament, perquè per sort o per desgràcia avui dia tots hem de ser comercials d’allò que fem. No m’agrada començar una cosa per deixar-la a mitges i ara he estat molt centrat en els projectes del postgrau.
Per Imar Martínez
