Encara falta l’escena final. De moment han sigut 13 dies sense descans, per als polítics i per als periodistes. Llevar-se d’hora, recórrer el país, passar fred, mullar-se, escriure, reescriure i anar a dormir tard. Ja estàvem tots avisats de que no seria fàcil, però ens n’hem sortit. Això sí, amb el llum que marca les reserves de bateria de color vermell i avisant de que està a punt d’esgotar-se. Tot un repte cobrir unes eleccions electorals per primera vegada.
Igual que en aquells programes de televisió on s’ensenya el que hi ha al darrera de les càmeres quan es roda una súper producció de Hollywood, durant la campanya electoral es produeix un cas similar. El programa de cada formació és el guió que tothom s’acaba aprenent fil per randa, polítics i periodistes. No hi cap la improvisació entre els actors quan es tracta de fer arribar un missatge als espectadors. Es repeteix una vegada i una altra, amb molta cura de no sortir-ne per no rebre una esbroncada del director, fet que acaba desnaturalitzant les actuacions. N’hi ha que fins i tot miren a la càmera. Com quan el Canceller Sutler, el governador de V de Vendetta, fa els seus discursos grandiloqüents. De vegades la realitat supera a la ficció.
I els debats, que han tingut poc, molt poc de debat. Aquí tornaven a aparèixer una vegada i una altra els guions. Cal parlar en plural perquè la sensació era de que s’estaven rodant quatre pel·lícules paral·leles i no una sota el títol d’Eleccions generals d’Andorra. És més, els guions fins i tot apareixien al plànol, utilitzant un recurs cinematogràfic mai vist, innovant. La impressió, però, era de que molts ni tan sols se’l creien el seu. Difícilment tindran els problemes de Michael Keaton a Birdman, quan li passa el contrari i no és capaç de tornar a la seva vida real. De cara als propers comicis els directors s’haurien de plantejar potenciar la figura de l’apuntador. Potser així fins i tot hi hauria debat i l’espectador rebria aquelles píndoles d’acció necessàries, per petites que siguin, per donar-li emoció al film.
Després està el gènere, difícil també de classificar. Una història lineal amb la sensació d’haver entrat en bucle. Potser és que es tractava de cinema experimental, d’aquell difícil d’entendre. Amb intents de comèdia romàntica entre els candidats, utilitzant un humor més aviat negre. Els discurs d’alguns d’ells semblava tret d’una pel·lícula de terror, definint la situació d’Andorra com si es tractés d’una hecatombe. D’altres més aviat s’apropaven a un cinema fantàstic ple de llum, color i felicitat. Poc creïbles els dos tipus de guions.
López, un director novell
Per primera vegada la coalició progressista formada pel PS, els Verds, Iniciativa Ciutadana i Independents havia decidit ajuntar esforços. A través d’un director novell (a l’hora de presentar-se a cap de govern) com Pere López i d’un equip jove barrejant actors tant consolidats com David Rios o Mariona González, com d’altres més desconeguts com Judith Salazar o Sergi Ricart, l’objectiu era irrompre amb força per situar-se com a única força de centre esquerra i alternativa real al Principat. El guió estava molt marcat pel que es coneix, en general, per socialdemocràcia: polítiques socials i públiques, modernització cap a sectors de l’economia amb indústries més alternatives com les encarregades de les energies renovables i situant als joves al centre per decidir el futur d’Andorra. Amb taules davant la càmera, López va saber potenciar la proximitat que la ciutadania reclama per ser escoltats per part dels mandataris. Junts sabia que si no s’arriba a l’espectador, per molt que es treballi una súper producció, el fracàs està assegurat. Reunions de poble, trobades amb tots els col·lectius, el porta a porta… La feina estava feta, el que calia era introduir tot allò que l’espectador els hi va fer saber que era necessari en un film per fer-lo interessant.
El que no es veu
Mentrestant, però, es va rodant una altra pel·lícula. Una d’aquelles que no es projectarà mai com a tal, sinó més aviat com un making off. Amb encara més directors i més actors que el rodatge principal. Premsa escrita, ràdio i televisió. Veure’s cada dia les cares lluny de les redaccions, comentar la jugada i trobar a faltar el temps per fer el mateix però asseguts en la taula d’un bar i sense la tensió que provoca mirar cada dos minuts el rellotge perquè cal entrar en directe o perquè el següent acte que cal cobrir comença en cinc minuts.
Això sí, en aquest cas les escenes de comèdia es repetien molt més sovint. I les d’acció, gràcies a la neu. Tan bucòlica quan apareix a través de les pantalles però tan complicada a l’hora de fer la feina. Les mans glaçades, els peus xops i les llibretes molles. Frases com «tu m’aguantes la gravadora i jo t’aguanto el paraigües» es repetien sovint perquè, això sí, davant de tot la companyonia.
Avui, per fi, coneixerem el desenllaç. L’escena final serà la única en la qual es deixi per fi de banda el guió. Potser, fins i tot, hi haurà girs argumentals i sorpreses.
