Aquella promesa els va omplir d’esperança. Els van dir que a ultramar trobarien un país meravellós, ple d’oportunitats i on la vida els seria d’allò més planera.
I van començar a remar, remaven sense defallir, amb un somriure als llavis, esperant veure la terra promesa ben aviat.
– Què falta gaire ? – va demanar el més petit de tots.
– No, no gaire, tot just després de l’horitzó – li van respondre.
Ahir desprès del llarg debat organitzat per l’associació de periodistes d’Andorra, un cop arribat a casa, navegant per internet, vaig anar a parar a un bloc del Pep Homar on hi havia aquest relat curt, vaig pensar: l’hauran llegit els nostres candidats a cap de Govern? Ahir, cada un dels candidats ens va intentar vendre amb més o menys encert la seva particular visió d’allò que els respectius partits faran per gestionar Andorra si ells guanyen durant els propers quatre anys. Els he confessar que en cap moment cap dels candidats hem va transmetre la il·lusió d’un viatge a Ítaca i això al meu entendre es un problema a l’hora de plantejar el missatge a l’elector, doncs crec realment que el que necessita qualsevol poble en moments de desorientació i crisi com els que vivim, és marcar-se algun gran objectiu que sigui transversal per a tota la població, que per inassolible que sembli, faci “trempar”. D’aquesta manera com deia la cançó de I-Kavafis la travessia es fa més plaent i convida a fruir-la per sí mateixa cada dia, potser com la pròpia lletra deia, el més important es el que et passa mentre hi camines, no l’objectiu, però per fer-ho com al conte de Homar, sense defallir i amb un somriure als llavis, cal que l’horitzó ni que sigui canviant, sigui engrescador..
