Viure de la política

Un lleó, desgastat amb els anys i impotent davant la seva malaltia, jeu a la terra a punt de la mort. Un senglar es precipita sobre ell, i venja amb un cop dels seus ullals una ferida rebuda molt temps enrere. Poc després un brau amb les seves banyes el cornejava com a un enemic. Quan l'ase va veure que aquella bèstia enorme podria ser atacada impunement, li etzibà una cosa en el front amb els seus talons. El Lleó, que expirava va dir, -He Tolerat de mala gana els insults dels valents, però ser obligat a suportar tal tractament de tu, que ets una desgràcia de la Natura, és en efecte patir una doble mort.-  Aquesta faula m’ha vingut al cap ara en campanya electoral, desprès de donar voltes a la trajectòria professional d’alguns integrants de les llistes, alguns d’ells, a tots els partits, potser tindrien poca sortida en el panorama laboral actual i s’haurien de sotmetre a una cura d’humilitat com la del lleó tornant al seu lloc de treball majoritàriament a l’administració o a la banca, a la que potser no estan disposats. Conèixer el personal polític d'una democràcia, o de qualsevol règim de govern, com és lògic admet moltes aproximacions a la Ciència política, des la teoria política en alguns dels clàssics es pot trobar un plantejament normatiu sobre quines qualitats s'han de donar a aquells a qui es confia el govern. Aquestes qualitats avui sovint no es compleixen i la generalització dels professionals de la política es fa palès en la proliferació de persones l'activitat laboral de les quals consistiria en circular per càrrecs públics o dels partits sense cap altre objectiu que perpetuar-se. la professionalització de la política fa que la ciutadania es senti poc a poc més allunyada de la realitat política, fent a la pràctica dos mons separats, la realitat política i la realitat de la resta de la ciutadania. Per més que s'entestin alguns polítics a dir el contrari, és descoratjador constatar que quan entren en política, encara que afirmin que busquen servir al ciutadà, al que molts aspiren és a assolir el poder i mantenir-s'hi per sobre de tot. A la pràctica, aquesta dicotomia fa que l’abstenció, cada cop més, tregui el cap, un luxe que no ens podem permetre.