Q uè passarà amb Deutsche Bank? I amb la banca europea en general? Aquesta és la subtil manera de rebre el bon dia cada matí quan encenc la meva injuriada BlackBerry, mentre preparo aquesta torrada que sempre acaba cremant-se, precisament per aquestes preguntes.
Jo no sóc analista de bancs. Ni tan sols em considero analista. Sé que DB porta 20 anys intentant imitar el model americà de banc universal, i mantenir-se com a principal ‘player’ a Alemanya. Avui té uns fons propis que amb prou feines arriben a cobrir la multa que el Departament de Justícia dels EUA li vol imposar per la mala comercialització de titulitzacions a mitjans de l’any 2000. Així estem.
És cert que DB tindria uns €220 Bn en actius líquids que cobreixen 30 dies de necessitats, i un balanç encara suficientment gran que li permetria vendre part d’aquests actius líquids. El problema és el capital. No els descobreixo res. Veritat? Amb un CET1 del 10,8% –molt inferior al dels seus comparables americans i per sota del 12,5% de requeriment estàndard per als grans bancs–, el pagament complet d’aquesta multa deixaria el CET1 en 7,8% segons fonts consultades. Sortir d’aquest forat seria difícil doncs aquesta ràtio garantiria que qualsevol intent d’aixecar capital seria alguna cosa ineficient –extremadament costós i probablement afectaria a tota l’estructura de ‘funding’. No s’espantin. Els precedents històrics suggereixen que aquesta multa es negociarà clarament a la baixa. Malgrat això, el problema persistirà.
Aquest és un problema extensible a la banca europea en general, especialment a aquells amb ràtios de capital més baixes. S’enfronten a ampliacions ineficients i a un creixement orgànic en beneficis inassolible en un entorn de tipus negatius i corbes planes –i que pot durar.
Què espero llavors per als bancs? Doncs l’única cosa que poden fer per millorar les ràtios de capital: aprimament de balanços agregats –és a dir, menys benefici i caigudes en les cotitzacions–, ampliacions extremadament dilutives –és a dir caigudes en les cotitzacions– o passar per la trituradora –transformar obligacions en accions. Tots els camins em porten a cotitzacions deprimides. En alguns casos, aquesta dinàmica portarà a alguna entitat al punt de resolució: ja sigui liquidació o rescat.
El cas que ens porta (Deutsche Bank) suposa un exercici molt estimulant de reflexió en el punt en què avui ens trobem. Per descomptat incòmode –tot el complex és incòmode–, però estimulant. Deutsche Bank pot seguir a la deriva fins al final –la deixen caure–, pot ser intervinguda (rescatada), o simplement, es permet al BCE que continuï amb les injeccions –de liquiditat, no de capital–, per guanyar temps i decidir com solucionem el problema de la solvència. Una pregunta que em faig cada dia és si Berlín romandrà fidel a la legislació comunitària sobre resolució bancària –que prohibeix les injeccions públiques– o per contra, Merkel optarà per oferir assistència directa.
Jo no sé que farà Ángela amb Deutsche Bank, però qualsevol renúncia de Merkel a la regulació comunitària –per cert, inspirada per ella mateixa i contrària a les injeccions estatals– representarà de ‘facto’ un cop letal a la seva credibilitat, doncs porta mesos contenint al seu homòleg italià en les seves pretensions d’aplicar ajudes estatals a la injuriada banca italiana. D’altra banda, presumeixo que hi haurà a Alemanya una gran resistència a aquests rescats, doncs això representa un perillós joc que podria lliscar tota la zona euro cap a un futur de distribució solidària de deutes. Un camí relliscós en el que és difícil veure el fons. Per tot això, descartaria el rescat. Per suposat, em puc equivocar. És política.
Tot això; a part de servir per visualitzar el futur dels bancs i les seves cotitzacions, em serveix per descobrir alguna cosa sobre el futur de la política del BCE. I per tant, sobre la resta del mercat –no solament els bancs. No caiguin en l’error de situar arguments a favor i en contra de les polítiques del BCE a cada costat de la balança, en un intent de visualitzar la direcció futura d’aquestes polítiques. «Si funcionen, continuaran, si no funcionen, les retiraran». No funciona així. No hi trobaran consens sobre la seva efectivitat. Aquest exercici no els donarà un criteri per opinar sobre el futur del QE i els tipus negatius. Quan algú del BCE diu que els tipus negatius han evitat que caiguem en l’abisme de la deflació, jo podria dir que els estalviadors i pensionistes que depenen de la renda han hagut de doblar la seva preferència per actius que generen cupó, la qual cosa ha reduït la velocitat dels diners, accentuant la deflació. O quan un oficial del BCE afirma que les seves polítiques funcionen, doncs hi ha hagut un lleu augment en la concessió de crèdit que ajuda a estimular la tímida recuperació, jo podria dir que aquestes polítiques colpegen els marges bancaris en la seva activitat de crèdit, limitant la seva pròpia capacitat de prestar, i dificultant el creixement. Per cada argument trobaran un contra argument. El futur de la política monetària no vindrà determinat per aquesta discussió. Han de mirar a Merkel –una altra vegada. Ángela és, ‘a priori’, contraria a aquestes polítiques, però no pot renunciar al que ha vingut imposant fins avui: la fi dels rescats públics. Això suggereix que no rescatarà al Deutsche Bank. Però també li és molt costós permetre la seva caiguda, per la qual cosa no s’oposarà a les polítiques de Draghi. Sí senyors, senyores. Encara que el QE segueixi colpejant els marges i els beneficis bancaris, suposen també una liquiditat extraordinària i una pilota d’oxigen que permet guanyar temps, almenys, fins que la qüestió de la capitalització es faci més manejable –política i financerament.
Així doncs, ja tenen damunt la taula dues conclusions: bancs amb respiració assistida –injeccions de liquiditat– per guanyar temps mentre es decideix com gestionar la qüestió de la solvència. Una solvència que s’anirà millorant amb aprimaments de balanç –menys beneficis i cotitzacions deprimides–, amb ampliacions ineficients –cotitzacions deprimides–, o amb resolucions a l’europea –transformant bons en accions o convertibles, el que em porta a cotitzacions deprimides. Mal futur, doncs, per a les cotitzacions dels bancs. L’altre conclusió és l’acceptació política de les polítiques actuals del BCE. La resta ja ho coneixen: deute sostingut, crèdit també, emergents beneficiant-se, absència de volatilitat en divises (les principals), etc. Fins a quan? No ho sé.
Espero, després d’aquest exercici, que la torrada no se’m cremi demà.
Menu
Menu
