La Xina va començar el 2016 amb les mateixes pors que hi havia al 2015: davallada de les accions xineses, enfonsament del coure (utilitzat com a garantia en préstecs), les primeres fallides dels desenvolupadors, etc.Això va propiciar un gran estímul fiscal i monetari per part de les autoritats xineses. Es van canalitzar fons principalment a través de les empreses públiques (grans consumidores de matèries primeres), la qual cosa es va traduir en un fort repunt de les matèries primeres a nivell mundial (mineral de ferro + 45%, petroli +89%, CRB + 26%). La tendència es va transmetre als índexs d’inflació internacionals de les economies occidentals, i la Xina esdevingué el principal exportador d’inflació arreu del món.
Un cop retirats els estímuls a la Xina (els de tipus fiscal es van retallar l’estiu passat i les condicions monetàries s’han endurit gradualment a l’hivern), em pregunto quin serà el motor d’aquest «comerç de reactivació» mundial de què els mercats financers es beneficien des de la segona meitat del 2016. Si fem un cop d’ull a la taula adjunta, veurem com, sorprenentment, els preus mostren una certa resistència a continuar pujant, i fins i tot arriben a caure en la majoria dels països que avui els publicaven. Fins a quin punt és veritat això? Qui sap.
Si ho és, voldrà dir que hem tornat (dins el meu marc de quatre quadrants) al quadrant del qual no hauríem d’haver sortit mai: és a dir, preus baixos amb una activitat global positiva (per bé que moderada). Aquest marc, que anomeno «boom deflacionari», propicia actius de risc sostinguts i una tendència alcista dels preus dels bons.
Poden els mercats d’obligacions (actualment amb les cotitzacions fixades en la perfecció) respondre ràpidament a aquest entorn hipotètic que proposo? No sorprèn, doncs, que els mercats d’obligacions globals triguessin a adonar-se que el Govern xinès estava estimulant la seva economia. Els temors sobre la Xina van persistir, raó per la qual el bo del Tresor nord-americà a 10 anys va caure del 2,25% a l’1,75% en el primer trimestre del 2016. Després va venir la gran sorpresa de l’any, la votació del ‘brexit’, que va intensificar la davallada dels rendiments (fins a l’1,4% al juliol). Però al final els bons internacionals es van adonar de la tendència alcista dels preus mundials (de resultes dels grans estímuls en el gegant asiàtic) i van començar a veure increments dels rendiments al juliol, fet que es va accelerar amb la victòria de Donald Trump.
Bé, em fa l’efecte que el mercat d’obligacions mundial pot tornar a trigar a adonar-se que el «comerç de reactivació» és temporal, i que potser ja és a les acaballes.
Economista en cap
del Grup Andbank
Menu
Menu
