L a nostra civilització es sustenta bàsicament d’una manera pressupostària. El trípode vital es sustenta en tres sistemes pressupostaris, el municipal, l’autonòmic i el general. L’actualitat econòmica passa ara pels pressupostos estatals que semblen enfocar la despesa de manera més generosa que als anys anteriors. Ja ho veurem. No cal dir que pels altpirinencs són decididament importants i que, a part dels temes comuns –pensions, cossos estatals, impostos i cotitzacions a la seguretat social, etc.– tenim la nostra pròpia problemàtica.
En primer lloc, destaca l’eix pirinenc, aquella via de teòrica categoria de primera divisió nacional que, entrant per Puigcerdà, desenvolupa un tram força correcte fins a la Seu i Adrall, aquí la cosa es complica i la ruta va perdent dignitat i es converteix en una pista forestal asfaltada en el seu pas per la Parròquia d’Hortó, Avellanet i Pallerols; a Guils del Cantó recupera una certa presència de carretera de muntanya fins a Sort i continua molt bé fins a La Pobla de Segur i l’antiga cimentera de Xerallo on s’esquifeix ridículament i perillosament fins al mateix Pont de Suert –al moment exacte en què Josep Borrell va deixar de ser ministre d’obres públiques; a partir d’aquí ja s’endinsa per terres del pirineu aragonès. Als altpirinencs, de fet a les forces polítiques que els representen al Congreso de los Diputados, no els toca altre remei que presentar, any rere any, en un gairebé còmic copiar i pegar l’exigència d’arranjament de la pista asfaltada Adrall-Pallerols i el tram antediluvià, sense nom possible, que va de Xerallo al mateix Pont de Suert. Hi aquí estem una altra vegada esperant aquests futurs i hipotètics pressupostos per al 2019. Hem de viure en l’esperança.
En segon lloc, destaco l’incompliment de l’article constitucional segons el qual l’Estat ha de promoure la igualtat d’accés a l’educació per a tots els portadors de DNI. De fet i de dret hi ha per a tots els estudiants un sistema de beques insuficient, amb un petit retoc que paga la Generalitat per als de les comarques altpirinenques. Aquesta discriminació positiva es ben rebuda però es gairebé tan esquifida –d’acord amb les necessitats– com la nacional 260 de Xerallo al Pont de Suert. Personalment, opino que l’única sortida –ampliació de la política de beques a part–, seria una desgravació fiscal universal aplicable a les famílies amb fills estudiants que tenen residències en comarques allunyades de les universitats. L’obstacle per aquesta petició és que les autoritats fiscals són molt refractàries a l’aplicació d’aquest tipus de desgravacions. Potser el que caldria fer és, que en lloc d’insistir per la línia político-administrativa, seguir la via jurídica, que ara està de molta moda i anar a protestar directament al Tribunal Constitucional. Cal remarcar quotidianament, que, en l’accés a l’educació s’incompleixen les clàusules mínimes essencials per al Tractat Social. Caldrà, algun dia, igualar les condicions educacionals que han de cohesionar les famílies pirinenques amb la resta de mortals peninsulars.
I anem a un tercer punt, el de l’assistència hospitalària. Aquest és de competència exclusiva de la Generalitat catalana però en aquest cas, a les nostres comarques pirinenques, essencialment la Cerdanya i l’Alt Urgell –possiblement també els Pallars–, els nostres hospitals haurien de tenir com UN centre de referència a l’hospital d’Andorra. Aquí hi guanyaríem tots perquè per a determinades especialitats Andorra necessita més massa crítica de pacients per tal de fer sostenible la seva prestació. I aquí hi hauria d’intervenir Madrid que és qui ha de coordinar l’Institut Català de la Salut i l’organisme corresponent per part d’Andorra. Qualsevol moviment d’aquest tipus generaria unes despeses compensatòries que veig molt difícil que siguin íntegrament assumides pels diners autonòmics i que caldria que tinguessin la seva aportació pressupostària estatal. De moment, la política sanitària de la Generalitat en el nostre territori marca com a hospitals de referència els de Lleida i de Manresa, hospitals llunyans i en alguns aspectes força col·lapsats.
I una quarta qüestió, que ja no és pressupostària sinó política. No em fa cap vergonya demanar als nostres representants territorials al Congrés –diputats de les circumscripcions provincials de Lleida i de Girona– que defensin de manera unitària els tres punts anteriors a la Comissió de Pressupostos. Lògicament, em limito a donar una opinió personal sobre el tema, però crec que els tres primers punts exposats, segurament entre algun altre, podrien concitar un treball unitari que seria molt ben vist pel conjunt de la ciutadania afectada. La utilitat dels polítics elegits és ben clara però cal que cada dia demostrin que són els més útils de tota la gamma de professionals fins i tot en aquestes sofertes cues provincials de Lleida i Girona.
Menu
Menu
