La crisi de l’habitatge ja no admet diagnòstics complaents ni balanços triomfalistes. Mentre el Govern reivindica l’“èxit” del programa d’avals, la realitat al carrer dibuixa un escenari molt més dur: preus disparats, salaris estancats i una oferta insuficient que expulsa cada cop més ciutadans del mercat. El debat polític s’encalla en matisos, però el problema és de fons. Quan un pis pot arribar a consumir pràcticament tot un salari medià, el sistema no funciona. I quan, a més, aquesta manca d’habitatge impedeix a dones sortir de relacions no desitjades o de violència, la crisi deixa de ser econòmica per convertir-se en una fallida social. Negar la magnitud del problema o refugiar-se en estadístiques parcials només allarga la situació. La manca de pisos assequibles no és una percepció, sinó és un bloqueig real que condiciona vides. El país necessita decisions valentes, no ajustos cosmètics, perquè el dret a l’habitatge no pot continuar sent, en la pràctica, un privilegi.
