Fa temps que em preocupa la facilitat amb què algunes persones, especialment joves, poden ser atretes per discursos de pensament únic i per grups que ofereixen respostes simples a problemes complexos. No em preocupa tant la ideologia concreta com el mecanisme que s’empra, és a dir, la manera com una ment vulnerable pot trobar refugi en una comunitat que promet seguretat, identitat i certeses absolutes. Cada vegada tinc més la sensació que aquest fenomen no és excepcional, sinó que creix ràpidament al nostre voltant.
He anat entenent que la radicalització sovint no neix de la maldat ni de la ignorància, sinó de la fragilitat a la qual molta gent, en temps precaris o en contextos personals concrets, es veu abocada sense haver-ho vist a venir. Quan una persona se sent desplaçada, poc valorada o sense perspectives, la necessitat de pertinença esdevé molt poderosa: un grup amb idees clares, amb límits definits entre «nosaltres» i «els altres», pot oferir un sentit que la vida quotidiana no dona i la promesa d’identitat pot resultar més forta que la complexitat del món real.
Aquesta idea no és nova. La filòsofa Hannah Arendt fa gairebé cent anys, ja explicava que els moviments extremistes arrelen amb especial facilitat entre persones que se senten desarrelades o insignificants, persones que han perdut la sensació de tenir un lloc propi dins la societat. El totalitarisme, deia, ofereix una identitat clara i una explicació coherent del món a qui viu enmig de la incertesa. També Erich Fromm, aproximadament en la mateixa etapa, va descriure com la inseguretat pot portar les persones a refugiar-se en estructures rígides que els estalvien el pes de pensar i decidir per si mateixes. La llibertat pot resultar exigent, i quan la vida es torna incerta les certeses absolutes poden semblar un consol.
Penso sovint en els joves, potser per la meva professió o pels meus fills. Són ells qui més han crescut en un context d’incertesa permanent. Durant gairebé vint anys de professió he pogut veure com molts d’ells i elles estudien durant anys sense tenir clar si podran construir una vida estable. La precarietat laboral s’ha convertit gairebé en una etapa normalitzada, i l’accés a l’habitatge, que hauria de ser una base mínima de seguretat, s’ha transformat en una font constant d’angoixa. Quan independitzar-se esdevé un objectiu gairebé inabastable, el futur deixa de ser una promesa i es converteix en una amenaça difusa.
Veig al meu voltant joves que treballen i no arriben, joves que han estudiat i no troben el seu lloc, joves que tenen la sensació que el sistema no ha estat pensat per a ells. Aquesta sensació d’injustícia, quan es barreja amb frustració i incertesa, crea un terreny especialment favorable per als discursos simplificadors i esdevé fàcil acceptar explicacions que assenyalen culpables concrets i ofereixen solucions immediates quan la realitat sembla tan difícil de transformar.
Em preocupa especialment que aquests discursos es basin en certeses absolutes, en veritats que no admeten matisos, en relats que divideixen el món en blocs irreconciliables. El dubte es presenta com una feblesa, i la discrepància com una amenaça, però és precisament aquesta capacitat de dubtar i d’escoltar el que ens protegeix de caure en el fanatisme. Ja al segle XVIII, Kant defensava que la maduresa intel·lectual consisteix precisament a atrevir-se a pensar per un mateix, sense delegar el propi criteri en cap autoritat.
Arribats aquí, cada vegada estic més convençuda que l’educació és una de les defenses més importants que tenim. No només l’educació entesa com a acumulació de coneixements, sinó com a formació del criteri: aprendre a pensar, a contrastar idees, a entendre que la realitat és complexa i que les persones rarament encaixen en categories simples. Una educació que fomenti la curiositat, el respecte i l’empatia és probablement la millor vacuna contra el pensament extremista. Com defensava John Dewey, l’educació no hauria de formar individus obedients sinó ciutadans capaços d’obtenir un judici propi.
Però també crec que l’educació per si sola no és suficient. És difícil construir un pensament lliure quan la vida està marcada per la inseguretat constant, quan una persona sent que les seves capacitats no són reconegudes o que la seva feina no li permet viure amb dignitat, apareix un malestar profund que cap discurs pedagògic no pot compensar del tot. Necessitem societats que no humiliïn, que no menyspreïn les persones per la seva posició econòmica ni per la seva trajectòria vital. El respecte quotidià és també una forma de prevenció contra la radicalització.
Alguns filòsofs contemporanis han insistit que les persones necessiten sentir-se reconegudes per poder desenvolupar-se amb confiança i, quan aquest reconeixement falla, el ressentiment troba un terreny fàcil per créixer: sentir-se invisible o prescindible erosiona lentament la confiança en un mateix i en la societat i quan aquesta confiança desapareix, qualsevol proposta que ofereixi dignitat immediata pot semblar alliberadora, encara que el preu sigui renunciar al pensament propi.
Les ideologies extremes no arrelen només en les perifèries socials ni en persones especialment conflictives, per molt que ho vulguem afirmar, sinó que poden arrelar en qualsevol lloc on hi hagi fragilitat i solitud. Si no som capaços d’oferir als joves una vida amb perspectives reals, algú altre els oferirà identitats tancades i certeses simples.
És una preocupació que no em neix de la teoria sinó de l’observació quotidiana: signes petits, però persistents, converses cada vegada més polaritzades, opinions més rígides, menys capacitat d’escoltar i, sobretot, veig una inquietud difusa entre els joves, una barreja d’escepticisme i cansament prematur que em sembla profundament injust i perillós. Al cap i a la fi, el perill del pensament únic no és només polític o social és, també, un empobriment humà i, quan deixem de mirar els altres amb curiositat i empatia, el món es torna més petit i, quan el món es fa petit, qualsevol certesa absoluta pot semblar veritat, la Història ens ho ha demostrat.
