Actualment, és inevitable reflexionar sobre la fotografia, nascuda al segle XIX com una eina per documentar la realitat amb precisió, i el canvi que ha experimentat aquesta la qual es trasllada a una transformació profunda en la manera com és percebuda i utilitzada en la transmissió d’informació. Si en els seus inicis era concebuda com un suport visual que complementava i il·lustrava els textos informatius, avui, en l’era digital, ha esdevingut un element central que sovint desplaça el protagonisme del contingut escrit. Aquest canvi, tanmateix, obre un debat necessari sobre el protagonisme que atorguem a les imatges i als qui hi apareixen, especialment en actes d’elevat valor simbòlic i històric, com el viscut el passat 23 de desembre amb l’obertura de l’Armari de les 7 Claus a la Casa de la Vall.
Aquest esdeveniment, carregat de significació política i històrica per al Principat, que tan històricament com ara, destaca no només per la seva transcendència en la preservació de la memòria col·lectiva, sinó també pel tractament que de les imatges reben, les quals solen ocupen un lloc central, però justament la del passat mes de desembre em va portar a la reflexió d’avui. Un acte d’aquesta magnitud, que connecta amb segles d’història, corre el risc de veure’s diluït si el focus es desplaça cap a qüestions banals, com l’actitud dels protagonistes davant la càmera o l’intent d’humanitzar l’acte mitjançant una informalitat que pot erosionar la seva solemnitat.
L’Armari de les 7 Claus és, sens dubte, un dels símbols més poderosos del patrimoni històric i polític andorrà. Aquest moble, ideat amb una enginyosa estructura de set panys -inicialment amb sis, quan Escaldes-Engordany encara no havia esdevingut en parròquia- que garanteix que només es pugui obrir amb la col·laboració dels cònsols de les set parròquies, encarna la unitat, la confiança i la corresponsabilitat que han caracteritzat la governança del país al llarg dels segles. Les seves arrels es remunten al segle XV, quan va esdevenir un element central per custodiar els documents del Consell de la Terra, precursor de l’actual Consell General. Aquesta institució, creada oficialment l’any 1419, representa un moment fundacional per a l’autonomia política del poble andorrà.
El passat 23 de desembre, l’Armari va acollir un nou testimoni de la seva importància històrica: les còpies digitals de documents que abracen des del segle XIII fins al XVI, així com la transcripció del Llibre I d’actes del Consell General, un esforç lloable per preservar i difondre el patrimoni documental del país. Malgrat la transcendència d’aquest gest, la percepció pública de l’esdeveniment es va veure condicionada per les imatges que l’acompanyaren. Més enllà de reflectir la solemnitat de l’acte, aquestes fotografies van centrar-se en els protagonistes, amb postures relaxades i expressions informals que poden haver desdibuixat l’esperit cerimoniós que l’obertura de l’Armari requeria.
Aquest fenomen posa de manifest una tendència més àmplia en què la imatge visual pren sovint prioritat sobre el context. A l’actual societat hiperconnectada, el consum d’informació és cada cop més superficial, i les imatges, per la seva immediatesa i impacte, tendeixen a monopolitzar l’atenció de l’espectador. Si bé aquest enfocament pot contribuir a captar l’interès inicial, també pot desvirtuar la gravetat i la profunditat de determinats actes. Així, es corre el risc de transformar moments carregats de significat en el fet que esdevinguin simples episodis visuals que perden el seu valor simbòlic i narratiu.
El contrast entre el tractament actual d’aquest tipus d’esdeveniments i el que podem inferir de les descripcions històriques de l’Armari de les 7 Claus és evident. Aquest moble emblemàtic ha estat al llarg dels segles un símbol de responsabilitat col·lectiva, en què els cònsols representaven la cohesió i la solidaritat entre les parròquies andorranes. La solemnitat que històricament impregnava aquests actes sembla haver-se diluït en un intent de fer-los més accessibles i humans, amb l’objectiu de generar proximitat amb el públic.
Tanmateix, aquest enfocament ha de ser reconsiderat. En esdeveniments d’aquesta rellevància històrica, la fotografia hauria de complir una funció complementària, enriquint la narració sense eclipsar el contingut ni desvirtuar l’essència de l’acte. En lloc de centrar-se exclusivament en els protagonistes, hauria de posar en relleu el significat del moment, transmetent amb fidelitat l’esperit cerimoniós que aquest exigeix.
L’obertura de l’Armari de les 7 Claus el passat 23 de desembre és un recordatori de la necessitat de trobar un equilibri entre forma i fons en la manera com documentem i transmetem la nostra història. Les imatges tenen un poder innegable, però no haurien de substituir el relat, sinó reforçar-lo. És essencial que la fotografia i el text treballin conjuntament per oferir una visió completa i respectuosa dels esdeveniments que marquen la nostra identitat col·lectiva, encara més amb els temps de digitalització. Només així podrem assegurar-nos que actes com aquest no esdevinguin simples episodis visuals, sinó que romanguin com a testimonis perdurables per les futures generacions dins del teixit polític i social.
