En un atac de coherent romanticisme, qui això escriu, en nom de l’edat d’or que va propiciar Pèricles, en nom de Plató i d’Aristòtil, d’Homer i del meu admirat Anaxàgores, clamava fa uns mesos als poders fàctics: salveu Grècia malgrat que mai va arribar a ser una realitat, malgrat que mai hauria hagut d’entrar a l’Euro, malgrat tot, és cosa nostra haver de salvar de la crema el bressol de l’origen de tantes coses.
Però la crema, ai, s’ha fet realitat, ja no és una metàfora i l’altra nit cremaven les ciutats, i el poble -no tot, clar, segurament els més radicals- incendiava cases i edificis històrics mentre els seus representants aprovaven les condicions imposades per l’anomenat tripartit. Al tripartit li és igual que Aquil·les, el dels peus lleugers, fóra decisiu en totes les batalles perquè el tripartit només té ulls per a aquest taló de l’heroi, l’únic lloc vulnerable del guerrer. El problema és que Grècia tota era el taló d’Aquil·les, era el país alegre i confiat en el qual ningú et presentava la factura amb l’IVA (com a Alemanya, per exemple) ni et preguntava si la volies amb o sense IVA (com aquí) perquè es donava per fet que l’IVA no era cosa que funcionés a Grècia; el país en el qual quan van voler imposar un impost per als que tenien piscines i va resultar que, en tota Grècia,només hi havia cinc piscines i el país, en fi, on un avi cobrava una pensió per avi, una altra per orfe i una tercera vagi vostè a saber per què.
Però va entrar a l’Euro, aquest Club al que es podia entrar complint algunes condicions o amb algun endoll; però aquest no era només el problema. Va arribar la crisi i l’harmonia d’aquell Club en el qual es guardaven més o menys les aparences, va començar a esquerdar-se i el que cobria els deutes va decidir que ni un cafè si no es pagava al comptat. El terrible de la situació grega és que no s’arregla ni amb vagues generals ni incendiant edificis; això no fa sinó encarir més el futur. La revolució té sentit quan algú decideix enganyar a tots o dictar, per la força, les seves normes. Però quan tots hem jugat al mateix joc, el millor és assumir la realitat de les coses i posar-se a treballar de la millor forma possible. Grècia, com dic en el titular, havent estat el bressol de tantes coses -per exemple de la democràcia mateixa- no és avui el millor exemple a seguir.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
