La nit anterior havíem contemplat l’Arc de Triomf il·luminat, solemne i poderós al final dels Camps Elisis. París, de nit, és una ciutat que s’imposa: cada llum sembla un record i cada ombra, una promesa. Aquella imatge —el monument majestuós i el trànsit girant al seu voltant com una dansa hipnòtica— ens va quedar gravada.
L’endemà, tot estava preparat. Havíem comprat amb antelació les entrades combinades per al Palau i els jardins de Versalles, com fem sempre: amb previsió i calma. M’agrada tenir-ho tot organitzat abans de sortir, perquè així puc dedicar-me plenament a gaudir del que veig. Saber que tot està sota control em permet mirar, escoltar i viure el moment sense distraccions.
Vam sortir de París amb el nostre cotxe, deixant enrere el trànsit del matí. Mentre avançàvem, sentia aquella emoció anticipada que acompanya els dies importants. I Versalles ho és. El Palau, amb els seus salons immensos, els miralls que multipliquen la llum i els sostres que semblen cel, conserva encara l’eco de la seva pròpia història. Tot hi està pensat per impressionar: la proporció, la llum, el daurat que brilla sense excés.
Però el que més m’emociona sempre són els jardins. Hi ha alguna cosa gairebé musical en la seva simetria. Caminant-hi, un té la sensació que l’espai respira al mateix ritme que el visitant. Les fonts, els estanys, les avingudes de til·lers: tot sembla dir que la bellesa no és una casualitat, sinó una forma de disciplina.
Quan vam acabar la visita eren gairebé les quatre de la tarda. Vam sortir del recinte i vam passejar pels carrers plens de restaurants que envolten el palau, mirant les cartes amb aquella calma d’aquells que saben que han viscut un matí intens. Després de dubtar una mica, vam decidir entrar en un restaurant xinès que ens va inspirar confiança. Feia bon temps i vam seure a la terrassa, sota una ombra suau que convidava a quedar-s’hi una estona.
Vam compartir rotllets de primavera, wontoon fregit i uns fideus d’arròs fregits amb vedella saborosos i equilibrats. De postres, uns mochis freds i suaus que tancaven el dinar amb un toc de dolçor delicada. Aquell àpat, triat sense pressa, va ser el descans perfecte després de tanta bellesa i tanta història.
A la tarda, vam tornar a París. La ciutat ens va acollir amb la seva llum de capvespre, aquell daurat que ho transforma tot. A prop de l’Hotel Tour Eiffel Cambronne, vam trobar un restaurant italià petit i acollidor.
L’amanida caprese, amb tomàquet i mozzarella fresca, obria un sopar agradable i distès. Jo vaig demanar una pasta putanesca, amb el punt picant que tant m’agrada, intensa i viva; el meu marit, una bolonyesa clàssica i reconfortant. I per acabar, una pannacotta amb fruits vermells, suau i perfumada, com un comiat amable del dia.
Vam parlar molt, repassant el dia i recordant els detalls que més ens havien impressionat. Quan vam sortir, París semblava més tranquil·la, com si la ciutat hagués abaixat el to després del bullici del dia. Caminant cap a l’hotel, vaig pensar que el secret del viatge és aquest equilibri: planificar per no perdre res, però deixar prou espai perquè el món et sorprengui. Entre la grandesa de Versalles i la senzillesa d’un restaurant triat després de passejar, aquell dia va tenir el seu propi ordre —el de les coses ben viscudes.
