Camí de Nàquera, un poble valencià, una carretera habitual de ciclistes es va cobrar una vida. Era un dels germans d’una companya de la bici, Paloma, tots d’una família de tradició ciclista que vivien a Meliana, a la comarca de l’Horta. 11 germans, ara 10, que amaven el ciclisme com els pares. Aquell fet va ocórrer quan jo només tenia 12 anys i volia imitar als meus ídols de l’època, un tal Pedro Delgado i un tal Miguel Indurain que guanyaven curses amb el permís d’altres grans com Fignon, LeMond, Rominger, Jaskula, Chiappucci, Ugrumov, Berzin o Bugno. Eren temps de glòria per al ciclisme, quan a més la mirada d’un nen com jo feia més gran encara totes aquelles aventures, totes aquelles meravelles esportives que cada juliol ens donava el Tour de França.
Però de l’alegria que ens portava el ciclisme professional que seguíem per la premsa i la televisió en directe, passàvem a la tristesa absoluta, la pena i el plor, quan un company marxava sota les rodes d’un camió, envestit per un cotxe, per un mal control de la bici o perquè el seu cor, vell i cansat, es parava a meitat de camí entre casa i un esmorzar alegre amb els amics, 50 quilòmetres més enllà. Semblava una cosa normal, gairebé natural, però a la qual mai no et podies acostumar.
La passada setmana, un company de l’Agrupació Ciclista Andorrana (ACA) va morir gairebé cinc dies després de patir un accident. No coneixia el Carles, però és igual, això no importa, perquè el dolor que se sent quan ets ciclista i t’arriba una notícia d’aquestes, ja pot ser conegut, desconegut, o de les antípodes: a mi, m’afecta. Carles baixava el diumenge d’abans direcció al lloc on l’ACA surt sempre per completar l’etapa del dia. Per la carretera de l’Obac, va superar la sinistra rotonda del quilòmetre zero –aquesta obra infame i perillosa, sense visibilitat, sense seguretat… ¿quants accidents hi ha hagut allà des que s’ha construït?– i va continuar baixant fins la següent cruïlla, on un vehicle que no el va veure venir, va passar i la topada va ser inevitable. Carles va patir un fort cop, i va ser evacuat a Barcelona. La tensió es palpava, però les informacions que arribaven des dels seus companys eren positives. Està mal, però es recuperarà, deien. Això semblava tancar el tema: qüestió de temps, un altre accident amb final feliç, tot i l’ensurt. Dies després, el Carles va morir.
No és el primer ni serà l’últim. Un basc que vivia a València que sortia en bici amb el meu pare i del qual no recordo el nom va morir atropellat per un cotxe quan va creuar en un pas on les canyes d’una sèquia li tapaven la visibilitat; el germà de Paloma va deixar el món quan un camió va voler avançar-lo ràpid per girar a la dreta i sortir d’aquella carretera, deixant-lo sota les rodes; un accident d’un conductor borratxo que es va endur per davant un pilot sencer de ciclistes de la Universitat Politècnica de València, dels quals van morir dos –arran d’això es va crear l’actual Comissió de Seguretat Vial que va presidir Pedro Delgado; i si anem al professionalisme, podem recordar Fabio Casartelli al Tour del 95 –després d’això es va estudiar fer obligatori l’ús del casc per als professionals–, Manolo Sanroma a la Volta a Catalunya del 99 o Antonio Martín, una promesa espanyola que es va quedar en això quan un camió el va avançar tan a prop que el seu espill retrovisor va impactar en el bescoll del ciclista i allà el va deixar, sense oblidar l’última víctima, el belga Wouter Weylandt en el passat Giro d’Itàlia.
Sigui per imprudència pròpia, dels altres, perquè és competició i es va al límit o perquè a vegades simplement els accidents ocorren –que li preguntin al Síndic General, Vicenç Mateu, que va topar contra un autobús aparcat–, el ben cert és que el ciclista es juga la vida cada vegada que decideix sortir a la carretera. Som, evidentment, persones que ens equivoquem, i sí, a vegades cometem actes d’imprudència que en la majoria dels casos acaben bé, però que podria no ser així i sumar-nos, cadascú de nosaltres, a la tètrica llista de morts. Però una mort d’un ciclista és una mort dura d’assimilar. Perquè pots haver compartit amb ell quilòmetres de patiment, perquè saps el que pateix quan els cotxes passen a mig pam del teu cos, perquè ha estat una persona del teu voltant, o simplement, i no cal molt més, perquè ets ciclista i saps que un dia et pot passar a tu. Que tens família, que tens un món al teu voltant, que tens una ànima que no et deixa, però, abandonar l’esport que més t’agrada. Carles, siguis on siguis, una abraçada ben forta. Company.
Periodista de El Periòdic d’Andorra
rmora@elperiodicdandorra.ad
Per a més informació consulti l’edició en paper.
