Encara que sembli estrany, amb els anys canvia la percepció del temps. Així, ara mateix tinc la sensació que el meu últim aniversari va ser ahir i la veritat és que ja ha passat un altre any i torno a fer un any més. I la veritat és que espero complir-ne molts més, però m’agradaria no tenir sempre tanta pressa i poder gaudir de les coses més a poc a poc, perquè crec que anem tots massa accelerats.
I pensareu per què algú que sempre fa tantes coses i no es para mai pensa ara d’aquesta manera. La veritat és que he passat uns dies una mica dolents en què he hagut de baixar el ritme forçosament i m’he adonat que es pot anar més tranquil·la i gaudir una mica més del dia a dia.
Com sempre, per suportar aquesta situació que vaig haver d’afrontar, m’he donat suport amb el ioga i amb la meditació. No em fallen mai, però no val fer només una sola sessió i esperar miracles, s’ha de ser constant per poder percebre els efectes. Així, a poc a poc, estic de nou totalment activa amb molts projectes i lluitant com sempre pels meus objectius.
La conclusió de tot això és que quan vivim massa de pressa correm el risc de no baixar-nos a cap de les parades que se’ns presenten, d’observar sempre la vida com a contrarellotge, de passada, sense gaudir mai dels detalls, tal com sorgeixen les imatges des de la finestreta d’un tren d’alta velocitat.
