Andorra, a vegades, és un petit país que pateix per la seva condició, però d’altres, és un petit país que es converteix en gegant i que trenca totes les fronteres. Esportivament parlant, Andorra, en els darrers dos anys i mig, ha fet un creixement exponencial, assolint unes fites històriques que probablement l’esport del país mai hauria pensat.
Com a periodista d’esports del país, acabo una etapa. Però l’acabo havent vist el principi d’un gran capítol. Encara que també he pogut veure alguna ombra molt preocupant. Però, tot i això, cal dir que Andorra ha guanyat un aficionat més als seus equips i als seus esportistes.
Si parlem de fites, i d’històries, de ser històrics, la gesta més gran que em ve el cap és la d’una jove del país, que va deixar de ser promesa per convertir-se, amb 14 anys, en l’esportista andorrana més gran de tots els temps. Vicky Jiménez va trencar totes les previsions, totes les enquestes, i va fer que Andorra es convertís en un país més gran que Austràlia. Va saber demostrar que allà, als Pirineus, en un lloc on costa arribar, que no té aeroport –i que sembla que mai el tindrà– hi ha un país que crea autèntiques màquines. Que també té genis. Encara que probablement, quan van veure la seva bandera, la van haver de buscar a la Viquipèdia. És fantàstic haver escrit sobre les seves gestes.
Però si parlem d’esport andorrà, no ens podem oblidar del MoraBanc Andorra. D’un equip que ha donat sorpreses, que, de mica en mica, ha anat escalant la muntanya de la Lliga Endesa i de l’EuroCup. Picant pedra. Partit a partit, que diu el tòpic. El MoraBanc Andorra ha portat el nom d’un país molt lluny i ha donat molts titulars. Perquè la història andorrana no s’entén sense el bàsquet. No s’entén sense Moussa Diagne trencant les cistelles, ni sense Andrew Albicy fent màgia a la pista o Joan Peñarroya perdent els papers a la banqueta. I òbviament, tampoc s’entén sense Ibon Navarro, un home que sent els colors, un andorrà més. Igual que David Walker o David Jelínek, que no falta gaire perquè obtinguin la nacionalitat.
També cal parlar de l’FC Andorra i de Gerard Piqué. Ai Piqué! Que en faríem sense el tercer copríncep? Un altre dels homes que ha estat el gran ambaixador del país, ell, i els seus homes. I que ha estat rebut amb tots els honors, arribant amb helicòpter, com un cap d’estat, òbviament. I no és per menys. Ha donat més publicitat a Andorra amb una piulada que una campanya d’Andorra Turisme. Òbviament sí, sóc un tricolor més. Però no només per ell i pel que ha implicat. Si no per tota aquella gent que s’ha deixat la pell per la samarreta, per tots aquells que hi ha al darrere, com un referent nacional, Ri- chard Imbernón, i perquè entre tots han sabut transmetre’m els colors. Perquè van apostar per aquest club quan ningú més ho feia.
I si parlo de futbol, està clar que no he de deixar de parlar d’uns gladiadors. Sí, parlo de la selecció. Potser és un dels equips que més mofes ha rebut a la premsa estrangera, i fins tot de mal gust i que m’han indignat però, a la vegada, i per sort, és la selecció que més vegades ha estat ovacionada. Perquè una victòria de la selecció, és com guanyar una Champions. I tot i que potser el futbol nacional ha tingut les seves tempestes, al final, els homes, són els que compten. Marc Bernaus, Marc Rebés i Marc Vales, entre altres. Per no dir Ilde Lima, l’etern capità. O José Gomes, fent rabiar a les aficions rivals aturant penals. I la perseverança de Koldo Álvarez de Eulate. Perquè ells són homes del dia a dia que a vegades, es converteixen en gegants. Tots són petits peixos que planten cara als taurons. I de quina manera. Parlar d’ells, sempre ha estat un orgull.
La llista, realment, és infinita. Andorra cada vegada és més professional –residents a part– cada vegada hi ha més temes del dia i més pàgines, i pàgines. A Esports mai han faltat temes. Des del VPC ascendint a Honor fins a Mònica Doria assolint un bitllet per Tòquio, que ara, ja puc dir que és la gran esperança per assolir una medalla olímpica. Nedadors, atletes, esquiadors, pilots, alpinistes o corredors que volen per les muntanyes… la llista és infinita. L’esport andorrà no només ha crescut, sinó que ho seguirà fent. I vés a saber què passa durant la Fase Final de la Lliga Endesa. Així que només em queda dir: amb més de dos anys, Andorra s’ha guanyat un altre aficionat al seu esport.
Perquè no només m’he quedat enamorat de l’esport andorrà sinó de tota la gent que m’ha ajudat, del dia a dia, fent-me sentir més còmode en els moments en els quals l’esport es feia tan gran que tot sol no el podia gestionar. Des de tots els companys i companyes d’EL PERIÒDIC fins a tots aquells caps de premsa que m’han facilitat les coses. I donat molts temes.
