Tot@s

En les darreres setmanes ens ha impactat la Llei per a la igualtat real i efectiva de les persones trans i per a la garantia dels drets de les persones LGTBI a la veïna Espanya, que ve a reconèixer l’autodeterminació de gènere com un simple acte administratiu. Espanya no és pionera en aquesta evolució legislativa: abans ja s’han posicionat sobre la qüestió Dinamarca, Irlanda, Portugal, Bèlgica, Malta i Luxemburg, i sembla que Andorra vol seguir el mateix camí. Malgrat l’allau d’informació que ens arriba al respecte, no deixa d’haver-hi qüestions que ningú sap respondre, bàsicament perquè més enllà de la normativa hi ha un ventall molt ample d’opinions i posicionaments que es contraposen, i que –potser– tenen tots una part de raó.
Fa gairebé un any ens vam assabentar per les xarxes que JK Rowling –per als despistats, la creadora de Harry Potter– havia estat acusada de discriminació per haver-se mofat del títol de l’article Crear un món Covid més igualitari per a les persones que tenen la regla, en replicar: «Això de les persones que tenen la regla tenia un nom antigament. Ajudeu-me. Potser dones?». Una ironia jutjada transfòbica i que li va merèixer la qualificació de Terf –Trans-Exclusionary Radical Feminists–, insult emprat contra feministes que exclouen les dones trans. Perquè, clar, què passa llavors amb les persones trans que tenen la regla però que es consideren de gènere masculí? O també, on se situen les persones no-binàries, que tot i tenir la regla no s’identifiquen amb cap dels dos gèneres tradicionals? I què passa amb les registrades com a homes al naixement i que, tot i no tenir la regla, es consideren dones? Tot plegat sembla un puzle per a l’enteniment: hi ha moltes peces que busquen l’encaix i no sabem trobar-lo.
Per facilitar la comprensió dels lectors cal recordar que les feministes denominades tradicionals volen conservar la indexació de la categoria dona coincidint amb el sexe biològic, ja que entenen que es tracta d’una diferència innegable i perquè pensen que és l’única via per combatre eficaçment el patriarcat i per aconseguir la igualtat real de drets entre homes i dones. Però, per altra banda, altres corrents dites transfeministes advoquen per la necessitat de desplaçar les línies de divisió tradicionals entre masculí i femení –deixant que existeixin totes les opcions definitòries possibles–, tot respectant el fet que cadascú es pugui sentir com vulgui i es pugui adscriure a la indexació en la qual realment se sent.
Si ho analitzem fredament, és obvi que una cosa és el sexe biològic amb el què naixem –una realitat científica: recordeu allò dels cromosomes que fan que des de la concepció ja som dona XX o home XY? Una altra cosa és la identitat de gènere: ens podem sentir dona, home, ni l’un ni l’altre, ambdós i una multiplicitat més de declinacions.
No es tracta només de conceptes, de definicions o de terminologia. Per la meva part, crec que allò que podria posar tothom d’acord seria poder comptar –des del punt de vista legal i administratiu– amb dues formes d’indexació: una primera tradicional per raó de sexe biològic –home/dona, tal com existeix en el món animal: mascle/femella– i una segona en la què hi constés la identitat amb què ens sentim identificats i que podria ser tan àmplia com permeti la imaginació. 
Sens dubte però, i el més important, hi ha d’haver igualtat real, drets per a tot@s i respecte total.