El poble de la Farga de Moles no és andorrà, però és el que més s’hi acosta. Per això té la duana com a pas obligat per entrar i sortir del Principat cap a Espanya. El motiu o accident geològic que li dona el segon apel·latiu de Moles es troba a pocs metres de la frontera. Es tracta de dues penyes dretes i primes, talment bessones, que les podem veure tot baixant en sortir de la duana a l’esquerra, tan discretes i encantadores alhora. La nostra toponímia està plena de metàfores. La gent, molt enginyosos, veien figures d’objectes molt familiars de la vida quotidiana en les muntanyes, roques i diversos accidents del terreny. Aquí hi van veure la forma de dues pedres d’esmolar, rodones i primes, com les que feien servir els segadors d’antany per esmolar les seves falçs, volants i dalles per segar. En un estoig, anomenat banyot, de banya, que penjava del cinturó, hi duien una pedra d’esmolar, estreta i fina, banyada amb aigua. De tant en tant la feien servir per afinar la fulla del volant o les altres eines de tall. Aquest topònim ens demostra que de les pedres d’esmolar en dirien “moles”, a més de designar també amb aquesta paraula les grans pedres rodones dels molins per aixafar els grans de blat i obtenir la farina o bé també les olives per treure’n l’oli. La primera accepció s’hauria perdut, ara en diem pedres d’esmolar, però, com indica l’arrel, se’n diria “moles”.
Aquest topònim, Moles, ve segurament de la remota antigor, dels temps ibers, quan les colles de segadors, “al juny amb la falç al puny”, començaven a segar l’ordi i el blat a les terres baixes del Segre. A mesura que anaven pujant i guanyant altitud, també s’anaven rostint els camps, a punt per a la sega. Així continuaven segant fins al mes de setembre, quan arribaven a la Cerdanya, al naixement del Segre. Allí els esperava el “blat cerdà”, que a finals d’agost encara era verd, i culminaven la feina a l’alta comarca del Capcir, com feu el meu pare l’any 1914, mentre esclatava la I Guerra Mundial. Van baixar de pressa i corrents, no fos cas que els allistessin per la guerra, com tants joves cerdans que hi van morir perquè els van posar a primera fila per alguna revenja històrica. Doncs, bé, alguna colla de segadors es desviaria també cap a les Valls d’Andorra i es toparien amb les dues penyes de la Farga de Moles, a les que posarien el seu nom i que han servit per distingir aquesta antiga Farga, forn de ferro, de les moltes altres que n’hi havia d’escampades per la vall Ferrera i el Principat d’Andorra. Desconeixem si és veritat el que diu la veu popular, que el ferro de la vall Ferrera i d’Andorra no es rovella. Millor que fos veritat!
