A la parròquia de Sant Julià de Lòria hi ha el poblet d’Aixovall, a tocar de l’aiguabarreig del riu Bixessarri amb el Valira o la Valira, com sàviament deia el nostre “invitat” d’avui per resoldre la sempre espinosa qüestió d’un topònim. És un indret pla dels pocs que hi ha a Andorra i que, malgrat estar envoltat d’altes muntanyes, és molt assolellat. D’aquí la dita popular: Quan el Sol no toca a Aixovall, és que encara no ha sortit a la Vall. El seu significat ens el dona Joan Coromines amb molta certesa, segurament, en el seu llibre ‘Toponímia d’Andorra'(1970), que diu:
“El llogaret andorrà de Xuvall, aigües amunt de Sant Julià, és anomenat Ipso Vallo o de Exoval. Efectivament, Xuvall està situat en un veritable portell estretíssim, per on la Valira surt a ajuntar-se amb el riu d’Aós. Degué haver-hi allí una estacada dita vallum en llatí, o bé, un vall o fossat, destinats a defensar l’entrada de les valls d’Andorra contra qualsevol enemic, i en aquesta estacada es devia deixar una portella per a passar la gent amiga. En lloc de So Vall haurà resultat Xuvall en el parlar andorrà”.
Per tant, el gran filòleg ens diu que Aixovall és una aglutinació de l’article mallorquí so, sa, ses: So Vall, o sigui, Sovall, pronunciat Xuvall pels andorrans. Aquí vall és masculí, el vall, i no pas femení, la vall, com generalment creu tothom. Es tractava d’un fossar segurament ple d’aigua, que impossibilitava el pas cap a Andorra, a semblança dels valls que rodejaven les muralles de les ciutats. També estaria dotat d’una portella o un pontet, com vol el doctor Coromines, que s’obria i es tancava per donar pas a les persones. El nom d’Aixovall és una romanalla d’aquell seguit de defenses que hi havia a l’entrada de les valls d’Andorra, com hem vist amb Rocafort i fins i tot el Quer Roi, el Castell del Rei d’Andorra. Tots aquests topònims, així com algunes roques senyeres que es troben damunt la carretera, com a antics llocs de guàrdia, ens parlen de la voluntat d’independència que tenia Andorra en temps remotíssims.
